Simona Skrabec retorna l’ordre a Amat Piniella

Molt soroll per no res.

No es tracta exactament de parlar de Shakespeare, sinó més aviat del foc d’encenalls que algunes persones singulars han generat arran del peculiar centenari del naixement de l’intel·lectual d’esquerres Joaquim Amat Piniella, supervivent del camp de concentració austríac de Mauthausen.

La primera constatació és que només hi ha hagut pròpiament un acte acadèmic que hagi afegit alguna reflexió a l’obra d’Amat, el que es va fer a la UAB el desembre passat, organitzat magníficament per Maria Campillo, i on es va retre homenatge de nou a l’impulsor de la figura d’Amat des de darrere les cortines: Jordi Castellanos i Vila.

cropped-dsc00722.jpg

La resta ha estat foc d’encenalls divulgatiu, benintencionat però excessivament enfocat des de Comarquinal, amb tot el que això comporta. No s’ha escrit ni publicat res de nou tret de trivialitzacions, reproduccions del que ja estava escrit abans, sense citar l’autoria esclar, i això hi ha qui ho ha intentat aprofitar per reescriure la història des de l’interès espuri, empresarial.

I alguns mitjans han caigut en el parany pretès d’una reformulació de la història de l’Amat consistent a negar tot el que fins llavors s’havia escrit des de l’acadèmia. Tot perquè venia d’una veu nova. Ens agrada als catalans escoltar gent que ve de fora, ho trobem exòtic…

Des d’una part del negoci empresarial s’ha cregut en la paternitat única de l’Amat i s’ha arribat fins a l’esperpent. Un esperpent que arribava a posar en dubte no ja la meva paraula (fonamentada en bàsicament més de 2000 pàgines de tesi i milers en congressos internacionals, i basada en el treball rigorós d’anàlisi d’arxiu), sinó també les de gent com Maria Campillo o el mateix Jordi Castellanos. I això ja són paraules majors. Tot per intentar justificar un negoci.

Amat

I en això ha caigut també en Jordi Puntí a l’Avenç en un article de gener en què només va escoltar una veu, o dues com a molt perquè no n’hi ha més en aquesta línia, i on demostra no haver llegit cap de les pàgines que he publicat, especialment L’Hora blanca. L’Holocaust i Joaquim Amat Piniella (2004). La simple lectura d’aquest llibre o dels pròlegs que he publicat li haurien estalviat de fer el ridícul. Ho lamento perquè tinc un respecte profund pel que publica, el seu rigor i la seva professionalitat. Ara poso  en suspens aquesta consideració. I ho faig perquè ni el to ni el desconeixement que demostra m’ajuden a refer la meva percepció posterior a la lectura. Pontificar sense llegir és, si més no, lleig.

Per sort, a la vida, després del soroll i el foc d’encenalls, en queda la feina i el rigor. I aquí és on entra el text de Simona Skrabec que acaba de publicar també a  l’Avenç,  número de febrer.

alliberament Mauthausen

Em feia molta mandra haver de respondre a algú com en Puntí perquè, quan saps el que s’amaga al darrere, l’esforç esdevé una pèrdua massa gran de temps. Simplement llegint Amat i estudiant mínimament el seu llegat, que vaig trobar a les golfes de casa del seu fill, n’hi hauria hagut prou.

Em consola només a mitges haver sabut que tothom que ha tingut una experiència professional amb la principal impulsora de la relectura interessada de l’obra de l’Amat, mancada del mínim rigor acadèmic exigible, coincideix a pensar-ne el mateix. Una opinió que concorda exactament amb la manera de fer que té.

Skrabec desmunta de manera intel·ligent i extramadament educada l’estrany concepte de rigor acadèmic de qui signa el Postfaci de la darrera edició del K.L. Reich (2013), com també suggereix allò que amaguen les paraules allà publicades. Aquest metafísico-marcià Postfaci, del qual Skrabec reprodueix alguna de les seves perles impagables,  van en la línia d’alguna de les frases magistrals que també ha publicat la seva autora, com ara “Amat Piniella no té res a veure amb Primo Levi ni amb Jorge Semprún”. Ho va publicar a l’Ara, i és més llarg però us n’estalvio la resta. Brillant!

El text de Simona Skrabec, a qui no conec personalment, però amb una brillant i contrastada trajectòria professional, porta per títol: “El tronc sec que, tanmateix, rebrota”.

Un bellíssim text, suggerent i precís, poètic i rigorós científicament alhora, que demostra que només cal llegir abans d’escriure. Un bon model a seguir.

Maleta fusta

Per sort, hi comença a haver gent formada i rigorosa que ha emprès una nova mirada sobre l’obra de l’Amat. Això és imprescindible, fa massa anys que no hi ha treballs en aquesta línia. Ho celebro. Espero que se’m posi en dubte per avançar definitivament cap a una millor comprensió de l’obra de l’Amat. El seu llegat permet encara molta feina. Es va aconseguir que entrés als llibres de text primer i, amb l’ajut de Jordi Castellanos, que fos lectura obligatòria durant tres anys. Ara cal fer una passa més.

Anuncis

Quant a davidserranoblanquer

(Sabadell, 1966)
Aquesta entrada ha esta publicada en Crítica/ crònica, Llibres, Memòria democràtica. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s