Valle de los Caídos (entrevista exclusiva)

Com a corresponsal a Espanya de El País (El Cultural, Uruguay), David Serrano aconsegueix una entrevista en exclusiva amb Santiago Cantera, doctor en Història, benedictí, i Prior del Valle de los Caídos. Ni TV3 ni altres mitjans ho han aconseguit fins ara.

Valle

Dia dels difunts (1/11/2012) a la Sierra del Guadarrama. Plou i una boirina cobreix la vall. La missa de les 11 del matí és oficiada per l’Abat i la basílica és mig plena de feligresos que s’agenollen davant l’altar i la tomba del dictador. Porten rellotges i mocadors amb la bandera espanyola. La quarantena de veus blanques de l’escolania acompanyen una homilia encesa i predemocràtica. El Prior espera a la capella del Santíssim, just a sota de l’espai on hi havia enterrats milers de republicans assassinats durant la crua repressió franquista, en temps de pau, a partir de 1939.

Qui s’ocupa de la infraestructura del Valle?

-Patrimonio Nacional.

-Ah, és que la responsable de Comunicació, Sol Semprún, s’ha negat a parlar amb mi de pressupostos, gestió… Vostè sap per què ha acabat la conversa amb un lacònic “Sobre el Valle de los Caídos no hi ha declaracions.”?

-…

-Quants monjos porten la comunitat en aquest moment?

-Vint-i-tres perquè en tenim un ara treballant a Roma, a la Congregació de les Causes dels Sants, i quatre en formació.

-¿Com funciona l’orde, perquè jo no veig a un benedictí de Montserrat essent destinat aquí, sincerament…?

-No… la vocació va lligada al vot d’estabilitat, que ens vincula per sempre a una comunitat concreta.

-O sigui, que vostè va triar venir a fer de monjo al Valle?

-Sí, va ser així, als 30 anys vaig sentir la crida a la vida monàstica, vaig deixar les classes a la Universitat San Pablo CEU, vaig plantejar-me diverses ordes, vaig provar els cartoixos i aquí i em vaig decidir pel Valle.

-I per què el Valle?

-Des de petit coneixia un monjo d’aquí amic dels meus pares, havia conegut la comunitat i m’agradava, veia que també hi havia una feina intel·lectual que s’ajustava als meus interessos.

-Ah… i a quines feines es dedica un monjo benedictí al Valle?

-A diversos tipus de feines: l’oració litúrgica, l’oració personal, el treball i la lectura espiritual i l’estudi.

-He visitat la basílica, he escoltat l’homilia de l’abat, Anselmo Álvarez, i no acabo d’entendre l’encaix entre l’esperit de “reconciliació” que ha reclamat fins a sis vegades, i una simbologia i iconografia on no es percep per enlloc aquest suposat esperit…

-Si ho diu pels arcàngels de l’entrada, recorden els àngels del Paradís, del Gènesi.

-Tenen cinc metres d’alçada, empunyen una espasa enorme i són agressius….

-Déu els posa allí perquè barrin el pas al Paradís a Adam i Eva…

-Vaja, i les enormes  figures del passadís central, que amaguen les cares inclinades sota una caputxa, no em negarà que no afavoreixen l’acollida…

-Representen a combatents i caiguts de terra, mai i aire, que demanen silenci pel fet d’entrar a un lloc sagrat, que és cementiri.

Valle 2

-Iconografia, la de l’escultor Juan Ávalos, gens conciliadora….

-És l’estètica del moment, de triomfalisme, en consonància amb l’art d’aquestes magnituds…

-Feixista vol dir?

-Un cert neoclassicisme que pot recordar l’estil  de la Itàlia feixista, sí, però en canvi el conjunt de la Verge del Valle, de Ramón Lapayese, ja té un aire més de ruptura… I per exemple la cúpula té un aire entre bizantí i romànic…

-Les figures dels caiguts de la cúpula, de Santiago Padrós, em semblen més aviat ben poc religioses, enarborant banderes espanyoles, dels requetés i… de Falange Espanyola…

-Si s’hi fixa, hi ha dues banderes espanyoles, i una d’elles sembla que potser la franja de sota és morada…

-Republicana vol dir?

-Sembla… no sé… el tint…

-Jo no he vist el morat per enlloc… Entre la iconografia i les dues úniques làpides que hi ha, de Franco i Primo de Rivera, no sé si és la millor manera de clamar a la “reconciliació”; jo només he vist una part, un bàndol, el feixista…

-Sembla que en el moment de dur a José Antonio [Primo de Rivera], es van fer gestions amb la família de García Lorca per dur-lo aquí, però sembla que no van fructificar…

Es refereix a l’opinió del pamflet de Daniel Sueiro? Cap estudi rigorós en mostra cap indici…

-Certament els dos que hi ha són els que hi ha… En tot cas, la nostra feina és des de la voluntat reconciliadora…

-Primo Levi afirma que no hi ha res a perdonar ni a reconciliar perquè el mal dels morts és irreparable, però el que sí que diu que cal és explicar, donar a conèixer, i aquí no hi ha una lectura plural…

-El monument té i tindrà unes connotacions innegables i inevitables…

-Inevitables potser no, perquè la democràcia s’hauria d’ocupar de resignificar allò que en un moment determinat va tenir un sentit.

-Jo entenc que hi ha qui es pot sentir incòmode, però aquí ve gent de tota mena…

-Si vostè ho diu… Però, si de veritat es busca la “reconciliació”, potser caldria desplaçar Franco i Primo de Rivera per permetre una lectura democràtica del recinte, com conclou la Comissió d’Experts?

-Tocar un monument amb un significat històric i artístic determinats… Per exemple, creu que hauríem de desplaçar Enric IV  del lloc destacat al Monestir de Guadalupe perquè caigués malament a molta gent?

-No es tracta de caure bé ni malament, no creu? Estem parlant d’una altra cosa…

-Miri, tot això estava bastant calmat fins fa poc… Moltes de les coses de fa 70-80 anys de la guerra i 40 de la mort de Franco ja estaven superades… Ara pensar de moure Franco a un altre lloc de la basílica? No sé, però en tot cas José Antonio [Primo de Rivera] té tot el dret de ser on és!

-Suposo que com els republicans enterrats sense demanar permís rere les parets de les capelles…

-Tot s’ha remenat molt els darrers temps, per finalitats polítiques en les quals no vull entrar, i jo crec que el temps ho encalma tot…

-Les seves afirmacions tenen un alt contingut polític, però potser no es tracta d’”encalmar” sinó de trobar mecanismes democràtics d’intervenció per ajudar a interpretar un monument com aquest, com s’ha fet a Alemanya, Àustria o l’Uruguai….

-Hi ha hagut molts interessos polítics, que patim la comunitat…

-No és un tema polític sinó humanitari i ètic que els familiars de republicans, com l’avi de l’escriptor Joan Pinyol, reclamin el dret a enterrar-los on creguin més adient, no és així?

-Puc arribar a entendre-ho… però a veure, el tema de les exhumacions és complicat perquè es barregen els identificats amb els que ja no ho estan…

-Sí, i el 1990 es van traslladar de capella sense avisar ningú. La mateixa Comissió en reconeix la impossibilitat actual, però potser hauria calgut deixar-ho fer abans en comptes d’ocultar-ho i fins i tot prohibir-ho…

-No és un tema que ens correspongui a nosaltres…

-Els seus posicionaments en el passat diuen una altra cosa. I també caldria entendre que alguns no vulguin estar enterrats segons un ritu, el catòlic, justificat reiteradament durant l’homilia dels difunts d’avui, no creu?

-Jo ho podria entendre, però el tema de les exhumacions és un tema que a nosaltres ens desborda perquè no és competència nostra. Amb  el tema de la memòria històrica els ànims s’han exaltat molt…

-Però és bo que se’n parli, no?

-Depèn pel que s’entengui…

-Perquè és pugui conèixer una realitat desconeguda.

-Jo crec que s’han reobert moltes ferides…

-Però gràcies a això molta gent, republicana gairebé exclusivament, ha pogut saber on eren els seus morts…

-Això sí… però ara s’ha donat la volta a la truita, potser abans només es feia memòria històrica  d’un costat i potser ara més de l’altre…

-Serà perquè del costat dels demòcrates no s’havia pogut fer…

-No s’havia fet, no… Però s’han crispat molt els ànims i ara amb la crisi aquesta crispació encara pot augmentar encara més…

-No sé si confondrà crispació amb necessitat de conèixer i la sorpresa derivada de saber-los enterrats en el símbol d’un règim dictatorial contra el qual lluitaren…

-El que és cert és que a la postguerra s’havia aconseguit vèncer la crispació! Clar, perquè les tensions socials i laborals i les injustícies socials porten sempre a crispacions com les d’ara, per exemple a Grècia…

-L’avantatge és que ara estem en democràcia i abans no, i, per tant, la manera de resoldre’s és una altra….

-En teoria, segons alguns, l’any 31 va arribar una democràcia… però una altra cosa és que fos real o no…

-Vostè és doctor en Història, no pot dir això… Em negarà que es tractava d’una dictadura el que hi va haver a partir de 1939?

-Jo el que vull dir, sense entrar en consideracions polítiques, és que un esclat social pot produir-se sota qualsevol règim. El que pot garantir que no esclati una guerra no és tan un règim polític com major nivell d’igualtat social.

-Ha tornat a fer una valoració política.

-Ara potser sí que l’he feta…

-La grandesa de la democràcia és la llibertat d’expressió i vehiculació dels malestars, cosa que la dictadura franquista no va permetre mai. Em remeto al nombre de represaliats…

-No faré valoracions polítiques… perquè en democràcia la policia també actua…

-Lògicament, però està supeditada a un poder polític escollit per sufragi universal i no fa 130.000 morts per raó d’ideologia…

-No vull entrar… I ara em traurà el tema dels suposats “esclaus”, no?

-Vostè ha tret el tema. Aquí hi hagué prop de 2000 presos republicans treballant en la construcció del Valle, i se sap que n’hi van morir uns quants…

-No eren esclaus, no era un camp nazi això!…

-Jo no ho  he dit, però no em negarà que les condicions…

-Aquí venien voluntàriament!

-Què vol dir, que els oferien feina i quan acabaven la jornada tornaven a sopar i dormir a casa?

-No, home, no, estaven condemnats!

-Per ser republicans?

-La qüestió és que aquí menjaven porc quan ningú no en menjava i redimien les penes amb la feina ben pagada que tenien.

-Per acabar, l’homilia del seu Abat ha afirmat que el veritable camí es troba “per sobre les lleis i els partits polítics”. No creu que aquest missatge és ben poc democràtic i cristià?

-Efectivament jo crec que l’únic missatge, per sobre de tot, és el de Crist a sobre la creu. Jo mai no posaré l’esperança ni en un polític, ni en un economista, ni en un sistema polític…

-Però una cosa és la vivència personal i una altra que vostè, com a Prior, i el seu superior, l’Abat, tenen una responsabilitat social quan ofereixen missatges…

-Només li dic que sense Crist és impossible entendre la resta. Si posem les esperances només en terrenys intermitjos poc podem esperar.

Anuncis

Quant a davidserranoblanquer

(Sabadell, 1966)
Aquesta entrada ha esta publicada en Memòria democràtica. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Valle de los Caídos (entrevista exclusiva)

  1. Samuel G. ha dit:

    Buenas tardes Sr Blanquer,

    Me llamo Samuel, soy un estudiante de Ciencias Políticas, y estoy realizando una investigación sobre el totalitarismo referente a los primeros años del franquismo. Tengo algunas dudas sobre los campos de concentración franquistas, y me gustaría preguntarle a usted como experto por si pudiera orientarme. Si me pudiera proporcionar un correo electrónico para poder contactar se lo agradecería muchísimo.

    Le envio un cordial saludo, y mi admiración por el trabajo que realiza.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s