Premi Francesc Candel

El cercle de llum: paraules del passat, memòria del futur

Aquest text que teniu a sota ha estat guardonat als premis Francesc Candel 2012, de reportatge periodístic:

M’esperava rere el taulell d’una de les parades del Mercat de Sant Antoni. Arraulida en una cadireta minúscula i ben coberta amb un abric de llana gruixut. La mirada baixa, concentrada en alguna cosa que tenia a la falda. La ràdio posada, fluixet. Notícies. Era un vespre d’hivern i a dintre del Mercat, l’autèntic, hi feia un fred de mil dimonis. Els passadissos s’anaven buidant i algunes parades havien tancat. Només es percebia el seu curt cabell blanc.

-Conxa?

-Hola, arribes tard, saps? Havíem quedat a…

Els seus ulls es claven en els meus. Té una mirada directa, cristal·lina, sense prejudicis, diàfana, sincera i sobretot acollidora. El que té entre les mans a la falda són uns fils i unes petites peces. Fa un collaret. M’adono tot just ara que la parada és de complements. Alguns de ben segur que els han fet les seves mans. Em disculpo com d’inèrcia perquè la seva entrada m’ha desbordat.

-Ho lamento, ja ho sé…

-Entra i seu aquí al meu costat, que t’he fet portar un tamboret.

Em fa dos petons i m’agafa de les mans. Em torna a mirar als ulls. La veig molt petita però, alhora, la vivesa que desprèn supleix l’alçada per una força que es transmet per cada un dels seus porus.

-M’agradarà parlar amb tu. He trucat a la Mari Salvo i m’ha dit que amb tu val la pena fer-ho. Que et dediques a recuperar la memòria de dones com nosaltres.

-Sí, ja fa temps…

-Tens fred?

-Dona, una miqueta sí…

La Conxa riu, sorneguerament. M’adono que precisament buscava aquesta resposta. El joc d’una dona lluitadora que juga amb els joves. Em desconcerta, però em deixo dur per la seva divertida estratègia. M’hipnotitzen els seus ulls i les seves mans, destres, hàbils, que tan enfilen una petita peça de porcellana com acompanyen els seus mots per fer-me’ls entendre millor. Veig el que m’explica a través dels seus ulls i em deixo transportar per les accions amb el moviment de les seves mans.

-Tu no saps què és passar fred… massa jove…

S’atura, m’agafa de nou de les mans i m’interroga amb la mirada. Hi deu veure la meva perplexitat barrejada amb les ganes enjogassades de conèixer les vivències d’aquella dona de qui m’han parlat tantes persones. Tot i que ha costat trobar-la, l’esforç ja ha valgut la pena.

-No podríem buscar un bar, ara quan tanqui la parada? O l’acompanyo a casa seva.

-No creus que aquest ambient és el millor per parlar? És el més adient pel que t’he d’explicar. A més, això és el meu petit despatxet…

Torna a riure subtilment, burleta, rere les ulleres que es posa per poder treballar millor. Es nota que hem connectat perquè ella no em deixa una de les mans mentre comença el relat sense que hàgim parlat de com fer-ho ni per on començar. Sap amb qui està parlant i què és el que em pot interessar. La llestesa personificada rere l’aparença d’àvia venerable.

El seu relat comença pel començament, com ha de ser. M’explica que va néixer el 1915, el 17 d’octubre, i que no pot recordar la seva mare perquè va morir quan ella tenia tot just 2 anys. El seu pare es va casar amb la germana de la mare, la tieta, i van arribar a ser sis germans. Li comento que nosaltres també som sis, però que mentre ella és la gran jo estic en la sisena posició. Riu i m’agafa més fort la mà.

Del seu pare me’n destaca directament el compromís per les llibertats, amb la seva lluita contra la dictadura de Primo de Rivera, que el va dur fins a quatre vegades a la presó Model. La perseverança ja vaig veient que és hereditària. Alça la vista i es queda absorta. Observa el sostre del Mercat, amb els seus travessers de ferro imponents. Però no els està mirant, està mirant cap endins. Ha entrat en el complex i dolorós món dels records. S’acaba per una estona la juguesca enriolada i es posa seriosa.

De molt joveneta es formà als ateneus llibertaris de la CNT. Amb 16 anys va participar activament en la marxa que va alliberar els presos polítics de la Model. A partir d’aquí, ella i el seu germà Josep s’incorporen a l’Ateneu Faros de les Corts. La formació política i intel·lectual  d’aquella noieta apartada de l’escola per culpa de les idees del pare es va edificar entre aquell niu de llibres i debats apassionants. De seguida entra a treballar en una petita impremta i funda la Joventut Llibertària d’Arts Plàstiques. Aquesta opció, que li impedia treballar conjuntament amb el grup Dones Lliures, no treu que el seu objectiu sigui lluitar des de llavors i encara ara pels drets de les dones.

Alguna parada comença a recollir davant nostre. S’atura per saludar la veïna però es torna a concentrar de seguida en el seu relat. El 1933, amb només divuit anys, és detinguda per primera vegada quan participa en la vaga del port que deriva en vaga general. Forma part d’un piquet i, en ser detinguts per la policia, “em vaig amagar una arma que duia un company”. Davant la meva cara d’incredulitat i temor m’explica que era normal dur armes per si els atacaven i que si enxampaven un home amb l’arma el càstig era molt més sever que si la duia una dona. Es torna a aturar. No vol parlar del bienni negre. Es vol centrar en allò que passa a partir de les eleccions de 1936 i les seves conseqüències.

-No és que siguin només batalletes, entén-me bé. Són coses que han passat i que hem viscut i patit. Però el que més m’interessa és que la nostra experiència us obri els ulls als joves, que estigueu alerta davant de determinades coses, m’entens, oi?

I és clar que l’entenc. M’estreny l’avantbraç. L’entenc perquè aquesta és la intenció de la meva feina fa anys. Divulgar el passat per tal de permetre’ns conèixer una mica millor i, així, oferir eines per no repetir errors, per construir un món més just. Els ulls li espurnegen quan recorda com el mateix 18 de juliol es va dirigir al bar dels Federals, que reunia bona part dels republicans del barri i que inicià la militarització.

L’endemà al matí s’assabenta que la caserna de Pedralbes s’ha aixecat i organitza un camió ple de gent i de matalassos per defensar-se dels possibles atacs. “Ridícul, ja ho sé…” Recorda la Diagonal com començava a omplir-se de soldats que els saludaven  i que els informaven que el gruix de la tropa ja havia sortit en direcció Plaça de Catalunya. La caserna ja estava sota control republicà en arribar-hi i per això entraren directament fins a la sala d’armes a buscar fusells. “L’emoció era tan gran que no ens vam adonar que calia agafar també munició fins que tornàvem a entrar al barri. Vam haver de girar cua!” Riu i em busca amb la mirada. L’emoció per la recuperació dels records de dona d’acció directa afloren sincers i punyents. La seva veu es torna més greu, més àgil, més ràpida i per la seva mirada semblen passar una per una les escenes que descriu apassionadament però de manera humil, sense heroïcitats impostades.

Reconeix que era de les poques dones que formaven part d’aquell grup. “Les decisions i els càrrecs eren per als homes. L’educació suposo que era determinant…” Ara ho valora, llavors només lluitava pel que creia. Els homes els donaven suport però allí, amb ella, n’hi havia ben poquetes. I, a partir d’allí, alliberen la Maternitat, donen cobertura al Liceu Reclus, al carrer Vallespir, d’orientació racionalista, i organitzen menjadors populars al barri. Em comença a mostrar un barri que creia conèixer perquè era on vivia la madrina del meu fill, la Isabel Cid, pintora autodidacta, reconeguda internacionalment, i gran lluitadora pels drets de les dones. Conxa i Isabel, del mateix barri, dues grans dones. Les peces encaixen i, alhora, em descobreixen un món nou.

Al capdavant de la Centúria els Aguiluchos, encarregada de defensar la rereguarda del front, surt en direcció Casp i amb destinació La Zaida. Participa en els atacs de Belchite, espai icònic de la lluita resistent republicana. Però ara sóc jo que m’aturo. Ha anat massa de pressa per a mi. Aquella dona, petita, escanyolida però de caràcter decidit i reivindicatiu, se’m situa a primera línia de front. A la guerra. Una guerra que sembla que és exclusiva d’homes.  I aquest és un dels motius que m’ha dut a parlar amb ella. No havia conegut cap dona que hagués estat al front, amb fusell. I no en coneixeré cap més. M’adono que estic davant d’una circumstància excepcional i l’hi faig saber. “Però, a veure, tu hauries fet el mateix!” Aquella afirmació categòrica em desconcerta perquè no tinc gens clar que jo fes el mateix que ella. No només no ho tinc gens clar sinó que m’agafa un calfred només de pensar-ho. Se n’ha adonat i somriu, còmplice. M’agafa de les mans, vol que l’acompanyi en aquesta part del viatge, ara que ja sap del cert que és la que m’ha dut allà.

-No ens van deixar entrar al poble. Només vam poder creuar els famosos oliverars que el voltaven. Hi anàvem trobant les pertinences dels soldats que retrocedien a marxes forçades.

Ara ja no vol que l’aturi, necessita explicar-m’ho tot. Prop d’allí es va trobar amb el seu germà. “Una autèntica casualitat de la vida. I me n’alegro perquè…” Allí van estar-s’hi durant cinc mesos, en aquella Centúria on només hi havia cinc dones. Dones que solien acompanyar els seus homes; els feien el menjar; se n’ocupaven. Les milicianes com ella no acompanyaven ningú. Portaven armes i feien guàrdia com els homes. Però resultava molt difícil poder tenir dret a empunyar un rifle per “la prohibició expressa de Durruti i Ortiz, sobretot aquest, que deia que això causava més baixes per malalties venèries que per bales.” Lluitadora per les llibertats i lluitadora pels drets de les dones. També entre els seus propis companys. Dues lluites en una. M’insisteix diverses vegades que res no té a veure la vida de les milicianes armades amb aquell problema, que existia i que es devia a la gran quantitat de prostitutes “que pujaven al front”.

L’adrenalina del record del front i de totes les lluites li dóna a la veu un to més intens i penetrant que corseca. Gairebé no em deixa respirar. Les anècdotes de les trinxeres, dels hospitals de campanya, de la feina diària, de la rutina. Del tedi. Resulta curiós per a mi tornar a sentir a parlar del tedi, ara enmig del front. Em ve de seguida a la memòria que Imre Kertész, supervivent dels camps nazis i premi Nobel de literatura fa uns anys, amb qui vaig poder parlar abans que l’hi donessin, em comentava: “al camp de concentració m’hi vaig avorrir molt.” Els avorriments no són només els d’un diumenge a la tarda qualsevol. I això encara m’horripil·la més. Ho fa tot encara més incomprensible, irracional, inassumible.

El relat perd sortosament intensitat en el moment que descriu el permís que rep el desembre de 1936 per tornar a Barcelona. Creu que és millor que “deixi les armes a qui estigui més ben preparat”. Se’n penedirà. Entretant se centra en la missió d’espionatge pel robatori de pa en una fleca que alimenta moltes famílies. Després d’uns mesos i d’haver-ne trobat el responsable, treballa també a la Maternitat. Una estranya connexió amb aquest espai, i dolorosa… Però tot allò no és el que ella creu que ha de fer per ser útil a la causa democràtica. “Jo necessitava fer alguna cosa diferent, alguna cosa més rellevant.” Aquesta crida la du de nou al front d’Osca, esperonada també pels antics companys de Centúria amb qui coincideix en el permís. Hi arriba el febrer de 1937, concretament a Tardienta. Ara sí que entra en combat. És durant la presa d’Almudébar. Però la proesa s’estronca pel mateix motiu de sempre. “No teníem munició, ens faltaven armes.” Mai no arribaven a temps, si és que n’hi havia, cosa que no sempre passava. S’indigna perquè tota aquella gent compromesa amb les llibertats, majoritàriament brigadistes ara, no podien fer front a l’enemic perquè no tenien el mínim armament adequat.

Alguns dels llums del Mercat s’apaguen de sobte. Se senten persianes abaixant-se, amb aquell so metàl·lic característic. Els espetecs finals en tancar-se sacsegen les pells, ja de per si sensibles després d’aquesta immersió en la memòria. Ens anem quedant sols al mig del Mercat, enmig del front.

“El menjar ens arribava en camions. Sort en teníem que era calent, calent! El fred era horrible, aquell sí…” Somriu mentre em frega la mà, congelada. Somriu. Continua mentre centra la mirada en la meva mà. Les condicions higièniques eren nul·les al front, i per això acaba agafant la sarna, cosa que la durà a diversos hospitals de Lleida i Barcelona per tractar-se. Entretant, sortejar les dificultats afegides que suposava ser dona no era fàcil. Jo no hi havia pensat gens. Però les milicianes tenien la menstruació com tota dona i això era un handicap afegit. Els camperols de la zona els proporcionaven draps i tovalloles. Havien de rentar-los en els rierols glaçats i estendre’ls sobre els matolls gebrats. “Si la vida ja era de per si difícil allí, imagina afegir-hi tot això.”

Però quan jo em pensava que ja havíem arribat al pitjor de la situació, la Conxa encara me’n reservava unes quantes més. Em vol parlar de les relacions sexuals al front, de les que eren consentides. Aquestes també eren problemàtiques per la manca de preservatius, la qual cosa focalitzava en la dona la responsabilitat i preocupació per prevenir embarassos. “Un nou motiu de tensió, de vigilància.” No sempre era possible. Una bona amiga va haver de tornar a Barcelona per aquest motiu. “Les dones, per naps o per cols, sempre acabàvem pagant el pato.” I això encara no era el pitjor. S’apaga la filera de fluorescents del nostre passadís. Quedem gairebé a les palpentes. Només un petit flexo que té rere el mostrador il·lumina un cercle petit al terra que hi ha entre la seva cadireta i el meu tamboret. Un petit cercle de llum entre les tenebres on ja hem entrat.

-No sé si em ve de gust seguir per aquí…

-Que no cal que..

Però havia decidit continuar. Només feia temps. Buscava la manera, els mots. No sé què més pot explicar-me. Imagino que deu formar part del rovell de la zona grisa de la condició humana, parafrasejant  Primo Levi. I jo no tinc cap interès a entrar en aquesta zona. Ni cap dret. Però mentre jo hi dono voltes ella ja parla de nou. També es va haver de defensar, com les altres, de les proposicions i dels atacs dels propis companys masculins de Centúria. Ho explica amb naturalitat però en veu baixa. No vull que continuï. Tanta lluita contra el feixisme i per la dignitat de les dones i per la seva pròpia. Tanta lluita. Sense treves. La figura menuda de la Conxa se’m va agegantant enmig de la penombra.

Es fa un llarg silenci. Cap dels dos no té cap intenció de trencar-lo. Uns talons fins i atrafegats s’allunyen en la foscor i ressonen. Respira profundament. Intueixo que ha acabat amb una de les parts més desagradables del relat. Quan recomença, la veu es torna més lleugera, significativament més àgil i aguda i ens retorna a Barcelona. Sembla un descans per als patiments, però és només aparent. El seu germà li ha encarregat una nova feina d’espionatge, en aquest cas pel sabotatge que es produeix en un petit taller militar. De seguida s’hi posa i reorganitza l’empresa convertint-la en cooperativa i n’amplia l’espai i la producció. És nomenada membre del comitè d’empresa, l’única dona de nou. Entre la primavera de 1937 i el gener de 1939 combina la feina de verificació de les bales amb l’estudi nocturn a la casa Golferichs. “Dormia tres hores com a màxim”.

-No hauríem d’anar marxant…?

-Que potser tens por que ens tanquin?

Tot i que ja no li veig la cara, sé que està somrient. Reconeix la meva progressiva incomoditat. Massa informació. Massa dolor. Havíem arribat al final de la guerra i ja imaginava què començava ara. Diàspora i exili. Més dolor. Però ella continua. Marxa de Barcelona quan sent les primeres canonades. Ho fa amb la Rosario, companya i mestra, la seva germana i una parella amb una filla menuda. Fan una part del viatge en carro tirat per un burro i arriben a Girona després de dos dies de caminar dia i nit. “Amb els avions enemics metrallant-nos”. A Girona aconsegueixen pujar a un camió militar que els ha de dur a la frontera, però a Figueres ella en baixa. L’amor el té a la caserna de Garriguella. Ell resistirà allí fins al final perquè la resta pugui creuar la frontera. És la seva missió, sense retorn. “El comiat va ser una autèntica tragèdia.”. Tragèdia bèl·lica. Tragèdia personal. Comiat desesperat. Saben que és el seu final en comú. Saben que és el final d’ell.  Un amor al qual renunciar irremisiblement. El germà mort en retirada. Una germana amb meningitis a Barcelona i les altres en un internat a França. Quant dolor. L’horror de nou.

-No et preocupis, ja acabem aviat…

-…

M’és impossible articular un mot. Ara sóc jo que li estrenyo la mà, càlida. Després d’estar retinguda quaranta-vuit hores a Portbou, el 2 de febrer es permet l’entrada de dones i nens. Sense preguntes. Sense esma. Decebuts, “però no derrotats!”, els pugen en un tren fins a Lievin, a la frontera belga. Dos dies de viatge. Allí passen deu mesos de miratge d’atencions i llibertat fins que l’avenç imparable dels alemanys els du de nou al mateix tren per desfer el camí de la llibertat. La destinació és el camp de concentració d’Argelers, concretament una zona per a dones. N’hi arriben un centenar i acabaran sent unes tres mil. Filferrades, remor de mar pudent, vigilants senegalesos. La sensació de decepció es reprodueix, com la d’impotència. “Necessitàvem armes per continuar lluitant, no vigilància.”

Segur que al Mercat ja només hi quedem nosaltres. No se sent res, perquè fins i tot la ràdio sembla que ha decidit apagar-se. Sé que em mira directament als ulls tot i que no ens veiem. Només romanem amb les mans agafades. Necessito sentir que tot plegat no va ser en va, que hi va encendre’s una espurna d’esperança. Els fets s’escolen i em quedo només amb l’esquelet de tots els nous esdeveniments. I aquesta esperança  arriba en forma de metge madrileny amb qui treballarà a la infermeria després d’haver organitzat la intendència del camp femení. Un nou amor enmig de la desolació. Un gran amor. “Em vaig quedar embarassada, i això em va permetre ser traslladada a Marsella.” Allí va néixer el seu fill. Un fill. Futur. El cercle de llum que ens acompanya i ens fa caliu per fi té el sentit complet. Un fill. Però sembla que tot ha de pagar un cert peatge. Com si no n’hi hagués hagut prou. El seu gran amor, i pare del seu fill, és traslladat als camps de concentració nazis al mateix temps que ella rep la documentació per poder tornar a Catalunya. 1942.  Uns anys durs de postguerra i repressió. De misèria, de fam, de solitud, que l’obligaran, absolutament a contracor, a tornar a la Maternitat. Però ara no per treballar-hi, com abans. Ara la seva visita és traumàtica. Hi va perquè es veu obligada a  deixar-hi el seu fill. No el pot alimentar. Una separació, una altra més. I ja en van tantes… Però és el seu fill i aquesta vegada està disposada a fer el que calgui per donar-li un final diferent. No s’ho pot permetre. Encara que li vagi la vida. Lluitarà més encara del que ho ha fet fins llavors per ell, per l’ésser que ha dut un cercle de llum a aquella terra erma de claror.

I tanta lluita i tant d’esforç tenen la millor de les recompenses finals. La família alemanya per la qual treballa l’ajuda a recuperar el seu fill.  És així que tornarà per última vegada a la Maternitat. Un matí assolellat d’estiu.

“És el millor moment d’entre tots aquells anys terribles!”

Ens abracem.

[Reportatge periodístic basat en  l’entrevista a Conxa Pérez Collado (Barcelona, 1915). A ella el meu agraïment, ja ho sap.]

Advertisements

Quant a davidserranoblanquer

(Sabadell, 1966)
Aquesta entrada ha esta publicada en Memòria democràtica. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s