Un cadáver en el espejo a Montevideo

El 18 d’agost a les set de la tarda es va fer la presentació a l’Uruguai del llibre del Dr. David Serrano Blanquer “Un cadáver en el espejo. La odisea de Juan Camacho: Gádor, Mauthausen, Montevideo” (2011). L’acte, celebrat a la Universitat ORT de Pocitos a Montevideo, va comptar amb la presència de David Telias, director de Estudios Judaicos de la Universidad ORT Uruguay, el Cònsul General d’Espanya a l’Uuguai, Eduardo de Quesada, la Consellera de Treball i Immigració de l’Ambaixada d’Espanya a l’Uruguai, Rosa Fuentes, l’escriptor i exlíder tupamaro, Mauricio Rosencof, i l’autor del llibre.

L’acte es va obrir amb unes paraules de David Telias: “Per segon any agraïm la presència del Dr. Serrano, que l’any passat ja ens va oferir mostres dels seus extraordinaris coneixements amb el seminari dividit en dues sessions sobre la construcció del testimoni dels genocidis. Per nosaltres és una gran notícia que el tornem a tenir entre nosaltres. I un honor immens.”

Posteriorment el Cònsul General va glossar la figura de Serrano, al qual va qualificar “Un veritable especialista internacional de la transmissió de la memòria, amb una extensa trajectòria professional que l’avala, com la seva obra publicada, imprescindible en la bibliografia del tema al país. Un honor per a mi representar Espanya en aquest acte, important per al país i per a la nostra relació amb Uruguai.”

Posteriorment, Mauricio Rosencof, bon amic de Serrano des de la seva coneixença l’any passat, va fer una lliçó magistral de les relacions entre l’Espanya republicana i la seva infantesa d’arrels jueves poloneses i va enllaçar amb la relació intrínseca que s’estableix entre la seva literatura i la memòria. “Serrano ha escrit una gran obra, amb sensibilitat, recollint bona part de la literatura concentracionària en relació amb un gran personatge: Juan Camacho, un representant de l’exili que va construir el teixit associatiu d’esquerres del país. Serrano ajuda a teixit un fil nou a aquest teixit ple de fils que és la memòria, la qual cosa demostra que l’oblit no existeix, perquè cada fil és una mostra de l’existència de la memòria, que a vegades segueix camins diversos, i es mostra trapella. Serrano ens hi fa entrar amb mestria, dominant les tècniques que ens ajuden a acostar-nos a la veritat. La història que ens conta Serrano fa evident el que jo sempre us dic: no hi ha etapes en la història, tot té un so, fil conductor que es reitera. La nostra reclusió d’onze anys com a tupamaros s’assembla molt a tot el que ell ens fa saber. Una feina ben feta i imprescindible, amic Serrano.”

Finalment, Serrano va explicar la seva relació estreta amb Camacho, que va començar de forma totalment atzarosa: “Jo acompanyava uns estudiants de batxillerat als actes de commemoració de l’alliberament de Mauthausen, quan, a Ebensee vam trobar un home alt i prim amb cara d’absent, trasbalsat. Ens hi vam acostar i per donar-li conversa li vam dir si coneixia a republicans catalans presos allí, com Amat Piniella, Flor de Lis, César Orquín. Ell va sortir de l’estat en què es trobava, ens va mirar, i ens va preguntar de manera insistent: com és que coneixeu als meus amics de barraca?”. Serrano va explicar com es va estblir a partir d’aquí una complicitat que va estendre’s fins a veure que el projecte esdevenia imprescindible.

“Havia de fer el llibre, per a mi era una obligació ètica, representa tot allò que el converteix en un bon referent dels valors democràtics que cal transmetre a les noves generacions. Com que la seva memòria ja estava debilitada vaig tenir clar que aquest seria un llibre especial, perquè sería el meu últim del tema dels testimonis, i per això el vaig voler construir d’una manera especial, com la reconstrucció de la figura d’un resilient, seguint les teories de Cyrulnik, seguint el procés de transmissió d’un testimoni verge a partir de les teories de Lejeune, i com a homenatge i autohomenatge a la literatura que ha marcat la meva vida professional i personal els darrers vint anys: els Levi, Semprún, Amat, Antelme, Arendt, Celan, Traverso i Kertész els darrers temps.”

L’acte va va comptar amb la família Camacho, una nodrida representació de la comunitat jueva i espanyola i alguns supervivents dels camps nazis. Una catarsi a  través dels mots.

Advertisements

Quant a davidserranoblanquer

(Sabadell, 1966)
Aquesta entrada ha esta publicada en Llibres, Memòria democràtica. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Un cadáver en el espejo a Montevideo

  1. Joan Delgado ha dit:

    benvolgut David,
    sóc en Joan Delgado, director de la Biblioteca Poblesec Francesc Boix. Em dirigeixo a tu via blog ja que he perdut el teu correu. Com recordaràs, fa uns anys vam parlar sobre la possible realització d’un club de lectura sobre literatura concentracionària a la biblioteca. Finalment la cosa va quedar en l’aire. He pensat moltes vegades en contactar amb tu i crec que ara és el bon moment per fer-ho, ja que crec fermament que et devem una.
    Resumeixo: volem organitzar pel gener/febrer un petit cicle sobre literatura testimonial. Intentarem convidar la Marta Marín-Domine perque ens parli de Semprún, i penso que seria un plaer poder comptar amb tu per un altra sessió i que ens presentis a qualsevol altre autor, o ens ofereixis una visió panoràmica o el que creguis convenient. No m’allargo més. Si vols parlem. El teléfon de la biblioteca és el 934430105 i el meu 607883142. Et passo el correu: delgadobj@diba.cat
    Moltes gràcies i fins aviat!

    Joan Delgado

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s