L’últim dia abans de demà, entrevista a Eduard Márquez

Quedem a casa seva. És com el seu univers literari, acollidor, ordenat de manera personal, succinta, minimalista m’atreviria a dir. Records de cada llibre en algun racó o altre. L’estudi convida al treball, a la lectura, i, ell, a la conversa amistosa, com sempre, i alhora profunda, que intenta anar al moll de l’os de continguts, de decisions tècniques preses, de voluntats compartides, de recerca dels objectius proposats. Hi ha alguna cosa inquietant a l’entrada…

…és el quadre de la coberta del llibre a mida natural.  Impacta, sorprèn, emocionen les seves mans, arranades a la pell, buscant aixopluc, i alhora lesionant-se…

L’atzar és a l’origen, com  en les novel·les anteriors, del pretext que mou la novel·la…

Sí, ha estat un regal. Fa cinc anys, passejant pel centre de Barcelona, em vaig trobar un dels meus millors amics d’infantesa convertit en captaire, amb un carretó del súper, bosses i cartrons, tenia una harmònica a les mans.

I en aquell moment quina reacció té més força, la de veure-hi el fil d’una narració o la d’anar-lo a trobar?

No vaig saber què fer. Me’l vaig mirar de  lluny una bona estona però no vaig gosar acostar-m’hi. Feia vint anys de l’última vegada que ens havíem vist! Me’n vaig penedir, i va ser llavors que vaig creure que era un bon motiu per a una novel·la. Per respondre a la pregunta que em corsecava: què hauria passat si m’hi hagués acostat?

Imagino que aquesta anècdota que inexorablement et trasllada a la infantesa és la que provoca que et plantegis defugir allò que havia estat un element recurrent a les tres darreres novel·les: Cinc nits de febrer, El silenci dels arbres i La decisió de Brandes, és a dir,  la indeterminació temporal i el distanciament geogràfic?

Feia anys que tenia la intenció de recuperar alguns fets i circumstàncies de la meva infantesa i de la joventut, sobretot perquè tard o d’hora sents la necessitat d’estirar els fils del passat per veure què en surt. Més encara en el meu cas, en què la memòria ha estat i continua sent una de les meves obsessions literàries. En certa manera, trobar el meu antic amic va ser un pretext perfecte per intentar-ho. Per tant, he hagut de sotmetre’m a les imposicions de la pròpia història, i això vol dir parlar del barri on vivia, de l’escola, de la universitat…

Hi percebo un grau de despullament profund, sota el qual hi noto també probablement una necessitat d’expiació, d’airejament purificador de moments i experiències que se situen en els límits d’una experiència no convencional, per dir-ho d’alguna manera. Has estat agosarat, penso…

Vaja… hi ha els efectes devastadors del pas per una escola de capellans, amb tota la seva càrrega de violència i de persuasió, la família tradicional, els amics, la música, l’ambient dels primers anys de la transició tenint 15 anys…. Massa joves per segons què i massa grans per no desaprofitar les primeres escletxes de descontrol, de sexe, droga, rock’n roll… tòpic però així era…

Passa l’estona comentant els pretextos basats en l’experiència, mostrant-me alguns dels elements físics que formen part de la pròpia novel·la, com els ninots fets d’escuradents guardats en un pot de Nivea, les cartes de l’Espanyol amb senyores lleugeres de roba, el llibre de Gil de Biedma, la revista universitària amb coberta de Tàpies… Però anem als temes, la teva novel·la no deixa d’investigar sobre si allò que Salter diu al començament realment és així o exagera…

Fonamentalment, la novel·la parla de la fragilitat que ens envolta i dels dics, aparentment segurs, amb què intentem protegir les nostres vides. La pregunta que es fa James Salter és fonamental: “¿Què passarà quan les bigues que tenim sobre els nostres caps, com acaba passant sempre, comencin a cedir i a esfondrar-se? Bona pregunta, no?

Introduir un element estrany en una vida que res no té a veure amb la de fa vint anys, juntament amb totes les renúncies que ha exercit el protagonista durant tot aquest temps, han de tenir unes conseqüències devastadores, però, alhora resulta sorprenent que tot plegat derivi en una paradoxa: fer-ho implica destrucció i mort, i alhora, fer-ho implica regeneració final. Un bri d’esperança en una història trasbalsadora…

Jo sempre he estat una persona positiva, ja ho saps… Quan la gent em diu que els meus llibres són molts durs, jo he de reconèixer que segurament que és així però, alhora, sempre tenen un marge per a l’esperança i per a la capacitat de tirar endavant, de refer camins…

Buscaves la transparència i t’has esforçat a trobar-la. El teu estil és més auster que mai, més minimalista, fins i tot tipogràficament, però alhora és suggerent, emotiu en la justa mesura, corglaçador amb mestria, poètic. Un esforç d’estil, de llengua, que lluny d’aparentar simplicitat demostra un  domini sobre l’eina exemplar. Un domini que obliga a aturar el ritme trepidant que imposa la trama i l’escassetat de text, ben cert, i, si cal, tornar enrere per copsar el detall, imprescindible….

Sí, és un perill això… però és interessant això que dius… rellegir, ben poc ho fem. Però jo segueixo pensant que “menys és més”. I la poesia és allí, ves, segueixo pensant que el llenguatge poètic, amb la seva atenció a la musicalitat i l’eufonia, és una molt bona base per treballar en una novel·la.

Continuem parlant estona i estona. Fem les fotos amb la fotografia que el va trasbalsar i que va originar unes dels personatges centrals de la joventut del protagonista. Incorporo temes a la crítica que trobareu en aquestes pàgines, i pendent queda una llarga estona de gravació que tindreu a disposició aquí aviat: www.dserranoblanquer.worpress.com

La novel·la encara té tot el camí per fer, el dels lectors, i nosaltres encara un llarg camí d’amistat, com fins ara, com d’ara en endavant, perquè en això les bigues de Salter no hi tenen cabuda. Serà en altres converses, en altre mitjans, però ens retrobarem aviat.

Anuncis

Quant a davidserranoblanquer

(Sabadell, 1966)
Aquesta entrada ha esta publicada en Crítica/ crònica, Llibres. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s