L’últim dia abans de demà, d’Eduard Márquez

El dia 10 de febrer trobareu a les llibreries el darrer llibre d’Eduard Márquez, i aquí en va un tast en forma de crítica, que sortirà també en el número de febrer de Quadern (núm. 179). Al final del meu text hi trobareu un link amb el tràiler de promoció que se n’ha fet. I en una propera entrada al Blog hi trobareu l’entrevista que ahir vam tenir a casa seva…

Voleu saber què hi té a veure aquesta capsa, amb aquestes figuretes….? Continueu llegint.

Resulta curiós que, una vegada més, la història literària de l’Eduard es creui amb la meva, perquè d’alguna manera aquest també és el meu últim dia abans de demà; si més no a Quadern. Casualitats de la vida. O potser no són casualitats, i per això em confesso seguidor incondicional de Hans Jean Arp.

 

Una de les virtuts de la literatura de Márquez és que mai no et deixa indiferent. Márquez sedueix per la seva prosa poètica, mil·limètrica, mesurada al detall, precisa, concisa, que, malgrat això, s’expandeix dintre nostre amb la conformació d’universos inesperats. Però no només és una qüestió formal, perquè Márquez colpeix de manera efectiva l’ànima del lector mitjançant temes de gran calat humà i pretextos feridors, situats al límit.

Amb L’últim dia abans de demà, Márquez fa un pas endavant. Un pas valent. Un pas decidit, ferm, sòlid, potent. I agosarat perquè ens marca els límits, desconeguts però ara més propers a l’abisme. D’acord amb el seu lema obsessiu de “menys és més” em recorda algun dels grans pintors clàssics: educats en l’exquisida escola del retrat del cos humà (el domini de la llengua en l’escriptura) per progressar vers l’abstracció, que en Márquez seria l’evolució vers l’essència. El llenguatge deixa de ser un filtre que s’interposa inexorablement entre l’autor i el lector, fins al punt que s’essencialitza, no fa nosa i, alhora, esdevé poètic, minimalista fins a l’extrem. I s’estén també a la tipografia i la puntuació. Això obliga, lògicament, a trobar els temes i els motius que, per si mateixos, siguin prou potents per aconseguir el que tenim al davant, un artefacte sòlid, potent, trasbalsador. I la veritat és que des de la primera línia Márquez aconsegueix atrapar-nos sota la pretesa lleugeresa dels 623 grams. Ens té sota les seves ordres, fent-nos moure com un titella; feia temps que no tenia la consciència de ser sotmès d’una manera tan subtil a aquest mecanisme de manipulació. Diu i fa el que vol amb el lector. Tot és imprescindible i és al servei d’absorbir-nos, de no deixar-nos abaixar la mirada fins que no hem arribat a la darrera línia, exhausts, sacsejats. Llavors notem la seva mirada còmplice, interrogadora, enjogassada.

El pretext que origina la història: la trobada amb un company d’escola convertit en captaire, ofereix en safata la necessitat que sentia Márquez de feia temps per passar comptes amb el seu passat a través del seu mitjà d’expressió: la literatura. Aquest encaix perfecte és el que l’obliga a defugir la indeterminació temporal i el distanciament geogràfic de novel·les anteriors (Cinc nits de febrer, El silenci dels arbres, La decisió de Brandes) per mostrar-nos un temps i un espai concrets que despullen determinats fragments, traumàtics especialment, del passat de l’autor. La vinculació emocional, encara que continguda, pròpia dels personatges i esdeveniments escollits, rebla el clau de la magnitud de la tragèdia que s’amaga rere els dics de contenció de què parla Salter a l’inici; i que curiosament trobem ja anunciat premonitòriament a Cinc nits de febrer (p. 27). Esdevé així, un dels grans temes recurrents de la narrativa de Márquez.

És ben probable, fent crítica-ficció, que aquest aterrament a què és veu obligat Márquez com a conseqüència de la seva decisió, acosti nou públic lector a l’autor. Un nou públic que haurà de saber apreciar com, rere la simplicitat formal, hi ha un ingent esforç de treball amb la llengua. Treball que només es permet algun respir expansiu quan l’entrada dels móns onírics generats per l’LSD així ho exigeixen. Al lector, nou o seguidor de la llarga trajectòria de Márquez (que hauria de ser objecte d’anàlisi ja), li caldrà una dosi conscient d’autodisciplina per no deixar-se dur pel ritme trepidant que imposa el temps intern (tot plegat passa amb poc temps) i l’estructura, construïda sobre la base de brevíssims fragments.

La novel·la s’estructura a partir d’una relació incontenible entre un present dolorós i els records fragmentaris del passat que han dut el protagonista fins on es troba, al llindar de l’abisme. Així, el flux entre passat i present és frenètic, vigorós, imparable. El pretext del retrobament no fa sinó obrir la porta a les conseqüències imprevisibles, però comprensibles, que pot tenir incorporar un “estrany” a una vida que ja no és la de fa vint anys.

Cada un dels elements que serveixen per reconstruir el puzzle d’unes vides desaprofitades és escollit amb precisió de cirurgià. En primer lloc l’univers sòrdid i pervers de l’escola catòlica, analitzada amb tota la fredor que permet la seva brutalitat, i que fins i tot es permet el cinisme hiperbòlic d’un personatge literari (i real) genial: l’hermano Estruch, una gran troballa. Més endavant el món de la universitat que comença a descobrir els espais de llibertat i que s’aboca al lema del sexe, drogues i rock’n roll, amb la figura central d’una femme fatale abocada al desastre en l’eix d’un intrigant triangle amorós. I finalment el món adult, el món en què els somnis esdevenen paradisos perduts, i on la realitat no és sinó la d’acabar fent fotocòpies. Un univers d’individus que han buscat debades la seva identitat, que intenten donar sentit a llurs vides mitjançant diverses formes d’art: la poesia, la fotografia, el cinema… o que directament, tot i les seves potencialitats intel·lectuals, hi renuncien, amb la qual cosa no fan sinó anunciar el seu tràgic destí. Cap d’ells ha estat capaç de superar la por dels dics, si de cas només en algun moment, convertit en veritable moment de felicitat; una felicitat inabastable, fugissera, llunyana pel pànic. Uns personatges que es mouen, imprecisos com els ninots fets amb escuradents, cercant l’afecte, la comprensió, l’estimació, però incapaços, com les pròpies articulacions d’aquests ninots, de mostrar-les, de reconèixer-les en l’altre, o de mantenir-les quan es tenen, de valorar-les. Perquè, quan això ho arriben a fer, si és que ho fan, ja és massa tard. Quan s’han deixat esquerdar els dics de contenció, les seves conseqüències menen inexorablement cap al desastre.

La potencia agredolça d’haver deixat esberlar les bigues de Salter, els dics de contenció de Cinc nits…, es troba en la paradoxa que, mentre la incapacitat del protagonista de preveure les conseqüències de l’entrada d’un element estrany en el seu present, que no fa sinó disparar els fantasmes del passat, el condueixen vers una tragèdia personal trasbalsadora, alhora, no és sinó aquesta tragèdia la que li permet, per fi potser, reconèixer les claus per afrontar el seu “demà”. Un preu molt alt, segurament massa alt. Però, malgrat tot, hi ha un “demà”.

Després d’aquesta fascinant aposta literària, s’obre un camí intrigant a l’espera de la propera, una espera apassionant. Com el bon vi, ara el que toca però és paladejar-la, assaborir-la de nou amb calma.

http://www.facebook.com/pages/Lultim-dia-abans-de-dema/179041275452666

Eduard Márquez, L’últim dia abans de demà, Barcelona, Empúries, febrer del 2011.

Advertisements

Quant a davidserranoblanquer

(Sabadell, 1966)
Aquesta entrada ha esta publicada en Llibres. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 respostes a L’últim dia abans de demà, d’Eduard Márquez

  1. Retroenllaç: L’últim dia abans de demà. Eduard Márquez « Viu i llegeix

  2. viuillegeix ha dit:

    Una ressenya fantàstica.
    A mi també m’ha trasbalssat.

  3. Àlex Llonch ha dit:

    David, no sé si te’n recordes de mi. He estat alumne teu de català aquest darrer curs a l’Escola Pia de Sabadell. Un alumne despreocupat i no massa treballador que diguem… Bé, la qüestió és que estava buscant com contactar amb tu perquè ahir vaig rescatar de la meva estanteria un llibre que no em sonava de res. A primera vista no em va cridar l’atenció però quan vaig llegir ”Eduard Márquez” em va venir al cap que l’havies anomenat més d’un cop a classe així que m’hi vaig llençar de cap. Una nit i un migdia han estat suficients per devorar ”L’últim dia abans de demà”. M’ha encantat, quina passada! La forma en que trenca amb el temps com si fos un trencaclosques m’ha fet quedar-m’hi enganxat. Només volia comunicar-t’he com m’ha arribat a agradar aquest llibre que si no m’equivoco va ser el meu premi dels Jocs Florals. M’he imaginat que et faria il·lusió saber que m’has donat una hores de lectura inoblidables. Tinc pensat comprar-me ”Cinc nits de febrer”.

    Per cert, m’ha fet molta gràcia la capseta de Nivea amb les figuretes dels cigrons del pare del protagonista. Et cito un trosset del llibre que m’ha vingut al cap quan he vist la imatge:
    ” T’he dit mai com m’agrada veure la teva pel·lícula dels escuradents i dels cigrons?
    El pare somriu.
    No.
    I simula un posat transcendent.
    Però no m’estranya. És la meva obra mestra.”

    Una abraçada!

  4. Retroenllaç: Llibreria de guàrdia: L’últim dia abans de demà, Eduard Márquez – Xavier Serrahima: escriptor

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s