La nevada del cucut, de Blanca Busquets

Blanca Busquets reflexiona sobre la capacitat de destrucció que té el silenci en la seva última novel·la, situada en la Catalunya rural i centrada en dues dones irreductibles.

 

Sens dubte que, en moltes generacions, la figura enigmàtica de Caterina Albert ha tingut una importància i un paper destacats en les nostres adolescències, joventuts… En el meu cas, a més, això es produí abans que fos obligatòria al batxillerat. La lectura dels esfereïdors Drames rurals van lligats a la meva experiència personal a Mas Vilamitjana, un mas aïlllat prop de Gombrèn, dalt d’una penya.

 

Allí vaig descobrir la vida ancestral, sense llum, sense escalfor, sense aigua corrent. Només la natura en estat verge i les perversions humanes.Tot tipus de…

Llegir Albert i viure al Mas eren una mateixa cosa, i com a experiència és altament trasbalsadora. Gairebé tot el que Albert explicava ho vivia de prop o de lluny decennis més tard.

 

I no havia tornat a sentir aquell grau de torbació, malgrat que he hagut d’explicar aquesta autora cada any, fins que he tingut a mans el llibre de la Blanca. Tot i que n’estava una mica avisat per ella mateixa, venia del to enjogassat, canalla, trapella de Vés a saber on és el cel, i el xoc ha estat brutal. Busquets continua sent una escriptora enjogassada, a qui li agrada fer-nos descobrir secrets i girs paral·lelístics, però aquí se centra en aquest món enarcarat, autodestructor de la Catalunya rural, ja sigui fa cent anys com ara mateix; en aquests dos contextos temporals es mouen les seves dues protagonistes: la Tònia i la Lali. Volgudament s’allunya de la Catalunya cosmopolita que hem vist en altres obres seves, perquè, com em confessa:

“Tothom té molt present la Barcelona cosmopolita i europea de Gaudí i Maragall, però ningú pensa que, al costat d’això, hi havia un món perdut a la muntanya on els costums ancestrals no permetien que la modernitat hi arribés sota cap concepte: ni sota el concepte de llibertat individual -i sobretot per a les dones- ni sota el concepte d’una mínima higiene necessària perquè les criatures poguessin viure més del que vivien.”

 

Notem de seguida que les ferides que ens mostra des de la seva habilitat com a narradora tenen uns referents molt propers, que es flairen només de seguir els mots que usa, lligats a la seva experiència a Cantonigròs, malgrat que aquest nom no aparegui en cap moment a la novel·la. La ferida de l’experiència personal d’infantesa, la mateixa de la qual partirà com a pretext la darrera novel·la de l’Eduard Márquez, i que ella em ratifica ben aviat:

“Aquesta novel·la té més de mi que les altres que he escrit fins ara. No hi ha cap personatge que sigui jo, però sí que hi explico, per primera vegada, com vaig començar a escriure quan tenia 12 anys. Espero que el problema de bulling que jo vaig patir i que aquí exposo adaptat al meu personatge -la Lali- ajudi a obrir els ulls a algú que tingui nens i adolescents al seu càrrec.”

 

La novel·la es planteja des d’una estructura paral·lelística de dues dones que pateixen, dues resilients, que han d’afrontar situacions complexes, feridores, però que sempre continuen amb la força interior suficient per refer-se, per continuar tirant endavant. Dues dones que troben el seu recer en la lectura però sobretot en l’escriptura; recer, consolació, recerca de la veritat, comprensió d’una realitat que els dóna sovint l’esquena, teràpia, expiació de l’obscuritat a què es veuen abocades sovint, o, com em diu la mateixa autora: “l’escriptura les salva de la mort psicològica”.

 

Dues dones marcades per relacions amb homes que, lluny de satisfer-les, les anul·len suficientment per arribar a extrems d’autodestrucció vora l’abisme. Però que, alhora, arribades al fons dels seus respectius pous, han vist la llum mitjançant l’escriptura i, també, la recerca callada però decidida pel verdader amor. Busquets ens sorprèn amb aquesta doble proposta de camí vers la felicitat; no ja pel fet de l’autosuperació personal femenina, ja present en altres novel·les, sinó pel fet de plantejar el tema de la presència i existència d’un veritable amor. Un amor lligat a homes cultivats i sobretot, artistes, pintors. L’art com a redempció i alhora com a via per ser feliç. La Tònia i la Lali veuen paisatges concrets i reconeixibles allí on la resta només hi veuen taques, metàfora excel·lent de la pertinença d’aquestes dones extraordinàries a un altre model de dona que el prototípic: dones que veuen més enllà de la realitat, que no s’hi conformen, que lluiten per transformar-la al seu voltant. Com em confessa Blanca en un moment de la conversa: “És una manera de dir que són persones especialment sensibles, diferents.” Una manera excel·lent, una de les troballes en forma d’imatge de la novel·la, com el viatge a l’Escala.

Per si aquesta doble recerca de sentit no fos suficient, Busquets s’enfronta al tema central de l’obra, el silenci. El silenci no alliberador, sinó el silenci destructor que forma part inherent de la vida de la ruralia. El silenci de les enveges, dels maltractaments, de les lluites pel poder, aquí pretextualizat amb la lluita entre dues famílies rivals, dues famílies que, per conduir-nos a l’absurd mateix d’aquestes lluites, acaben inexorablement formant part d’unes mateixes trajectòries, bifurcant els seus camins de manera inexorable i fins impensable. La precisió, les imatges escollides i el llenguatge diferenciat ja ens fan pensar que “ és una història de baralles entre dos bàndols en un poble, que, tristament, no m’ha costat gaire d’imaginar perquè són coses que passen una mica a tot arreu, i també a Cantonigròs.”

 

 

Aquesta trama paral·lelística, també pel que fa a la distribució en capítols, que salten d’un segle a l’altre fins que la descoberta d’uns papers antics en va permeten la seva fusió progressiva i la comprensió d’un seguit d’interrogants que se’ns van plantejant, desemboca vers un final esperançador en la mesura de les possibilitats de cadascuna de les dones i que, de fet, són resposta al silenci que les ha envoltades, del qual n’han estan còmplices fins que han trobat la manera de respondre-hi de l’única manera que saben fer-ho: escrivint.

 

Blanca Busquets, La nevada del cucut, Barcelona, Rosadelsvents, 2010

Advertisements

Quant a davidserranoblanquer

(Sabadell, 1966)
Aquesta entrada ha esta publicada en Llibres. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

5 respostes a La nevada del cucut, de Blanca Busquets

  1. ROSER MOLAS ha dit:

    HOLA BLANCA: em dic Roser, i soc nascuda a prop de Cantoni, al mas Comajoan, just a sota els cingle del Plá d’Aiats, els meus tios eran en Josep i la Pepita de Can Molas, m’ha emocionat llegir el teu llibre, m’ha portat molts records, de la meva infantesa,
    les dones d’abans, quina vida tan esclava tenien pobretes, m’has recordat molt la meva ávia, amb 11 fills, una guerra, poc menjar, i sempre deia, la Mare de Deu de Cabrera, m’ha ajudat molt, i ella mai pero mai, s’enfadava ni acabava, la paciencia, i com les que ens portes al llibre, quantes van passar per aquest suplici, de fer sempre el que els altres manaven,
    Gracies per ser-hi, m’ho e passat molt be, amb tans records, que m’has portat amb el llibre,
    Perdona perquè, ser poc d’escriure, i faig, moltes faltes, ja soc gran, pero em fa molta il.lussió, poguer donar-te la meva opinió,

    Gracies i una abraçada, Roser

  2. Antonia Correa. ha dit:

    Des de Cantonigròs estant, el llibre es llegeix d`una altra manera, i a més coneixen l`obra de la teva tieta, de seguida li ha sortit la cara al pintor ( en la meva subconsciència).
    Jo destacaria més que els silencis, la ceguera de no veure ho que passa, igual que ara.
    Per això, de Rosers i Lalis, lamentablement, encara temim moltes avui en dia.
    O sigui, que no avançem gaire.

    Un saludo.
    Toñi.co.

  3. maria rosa ha dit:

    Hola,
    m’he llegit el llibre en un parell de tardes. Me l’ha passat la mare (que ja té 90 anys) i a ella li ha encantat. A mi també.
    Gràcies per fer-me passar una bona estona.

  4. Retroenllaç: La Nevada del cucut. Blanca Busquets « Club de Lectura

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s