Lluny de Nuuk (crítica)

Pere Riera, després de l’excel·lent i emotiu “Casa calores”, presentat a la Beckett i que ha estat recentment publicat, arriba al TNC com a tercera proposta del T6.

Riera és un autor que demostra sempre la seva sensibilitat amb el llenguatge, el seu domini dels tempos, del registre adient a cada personatge, del ritme i cadències amb què ha de dotar els seus mots i els seus silencis. 

Si a “Casa Calores” el que aflorava era el món del paradís perdut de la seva adolescència vora mar, a “Lluny de Nuuk” es mostra poèticament incisiu. Riera reflexiona sobre una de les seves obsessions temàtiques: la solitud. La solitud lligada a la necessitat, a l’absència d’estimació, a la recerca de la llunyana esperança. Sota aquest paraigües temàtic, Riera ens regala una obra per a tots els sentits, una obra de TNC, per a tots els públics, perquè tothom hi trobi allò que li pugui interessar: continuem?

hi trobareu intriga els qui busquin emocions fortes, un text intel·ligent i farcit de metàfores poètiques que acontentaran els més exigents, una obra coral per al gaudi del bon espectador teatral, una posta en escena sòbria i efectiva, tant la proposta central com en l’estudiada mobilitat.

“Lluny de Nuuk” presenta una nissaga familiar prototípica, d’aquí l’elecció de la porta central -amb el regust d’Abu Simbel-. Una nissaga que conté tots els elements necessaris: poder, enveges entre germans, traïcions, infidelitats, històries inconfessables, conxorxes, violència física i psicològica (paternofilial i de gènere)… en fi, una mica de tot. Però, un dels encerts principals, sempre partint del text, és la construcció dels personatges. Cadascun amb els elements necessaris per esdevenir polièdrics, ens en transformació, evolució, deconstrucció; interessants, sorprenents, enigmàtics. Cadascun des del seu punt de partida, cadascú amb la seva singularitat, amb la seva pròpia història individual i alhora la seva història col·lectiva. Riera domina amb agilitat i rigor el moviment psicològic i escènic dels nou personatges, fins i tot quan els llença tots a escena, on es mostra especialment ocurrent en els diàlegs i excel·lent en l’actitud de cadascun d’ells. Deliciosa resulta l’escena de les dones amb les seves reflexions sobre el gènere masculí, i potent i tensionant l’escena del clímax dramàtic, plena de violència, de credibilitat, de nervis i emocions desfermades, de veritat teatral ben difícil d’aconseguir i més encara de veure.

El punt de partida, la imminent boda de la filla petita, la mimada del padre patrone. Rosa Boladeras es mostra encantadora, convincent, enjogassada i dramàtica quan cal. Fila tan prim que fins i tot els gags propis de Riera (“Ai, espera a fer la foto, tinc una càries aquí”) sap omplir-los de contingut i de l’entonació justa per fer-nos somriure en els moments que Riera ho considera oportú.

El patró és un Banacolocha brillant, que mostra tots els registres que el converteixen en el pal de paller indiscutible de l’escena. No crec que sigui massa agosarat afirmar que és dels millors papers que li he vist els darrers anys. Convincent en la duresa del patró, dolç amb els fills i la cunyada i ex-nora, desbordat davant les confidències de l’exdirectiu acomiadat i venjatiu (David Vert, millor com més petit és el seu gest), al límit quan tot el seu món és a punt de desmuntar-se, enjogassat davant els preparatius de boda…

Enfront d’ell, Lluís Villanueva, l’hereu, es mostra extremadament compromès amb el seu paper, de germà gran, d’hereu del negoci, d’hereu que té pressa per fer-se amb les regnes d’un món tan ple de dolçor (la fàbrica és de caramels) com d’agror (en les relacions humanes que se’n deriven). La seva quota de veritat emociona. El segon germà, Joan Negrié, posa sobre la taula la pretesa herència violenta del pare, un  personatge especialment denigrador, corrosiu, que passa de la simpatia a la violència que s’amaga rere el somriure forçat. Òscar Castellví és el petit de la nissaga, aquell que ha seguit a dret fil sempre el que el pare ha pretès que seguís, però qui, com la resta, amaga un interior torturat bàsicament per la necessitat no satisfeta suficientment de sentir-se estimat i valorat.

Al voltant d’ells giren la tieta, germana de la dona morta de Banacolocha, una Àngels Poch que mostra una enteresa i sobrietat simultànies a la seva capacitat enjogassada d’estimular els nervis dels seus nebots. També l’exdona de Villanueva, una Míriam Iscla més sensual que mai, plena de força i de les debilitats més íntimes, omple l’espai i els tempos i agombola temes i cadències amb la seva fermesa, convincent i encomanadissa. I finalment la intrusa, la nova parella del fill mitjà, una Anna Moliner que evoluciona des d’un inici en què se’ns mostra fràgil, ingènua i submisa, fins a esdevenir la protagonista de l’atorgament de sentit a la recerca individual i col·lectiva que ens proposa Riera.

La sensació final és d’haver participat d’un gran espectacle, rodó quant a la coralitat i qualitat dels seus intèrprets, amb una gran dosi de veritat en els moments més interessants i conflictius de l’obra, i rodó quant a la proposta textual, temàtica i de direcció escènica. Tant de bo puguem gaudir ben aviat, a banda dels seus encàrrecs televisius, de Riera en altres espectacles teatrals.

Anuncis

Quant a davidserranoblanquer

(Sabadell, 1966)
Aquesta entrada ha esta publicada en Crítica/ crònica, Llibres. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s