Baltasar Garzón

Com tota persona amb conviccions fermes i una dedicació extraordinària a una tasca, Baltasar Garzón  genera reaccions contraposades.

D’una banda hi ha els que li critiquen el seu excés de protagonisme. I això sempre sol venir, perquè això passa en tots els àmbits…., de persones amb escassa convicció, compromís per descobrir i dedicació discutible…

Es tracta d’aquelles persones -n’hi ha tantes!- que mai no solen tenir una iniciativa ni interès per no massa res, però que, en canvi, solen criticar sempre allò que fan aquells que sí que tenen l’interès i la gosadia de fer, construir, deconstruir, proposar, etc. “Els carrers en van plens”, sol afirmar el bon amic Dalmases.

I després hi ha els que el critiquen pels temes que aborda. Bàsicament temes de memòria històrica, corrupció i terrorisme. Un home que ha fet de la seva professió la seva vida, una mena de missió que no li deu deixar tenir vida personal, perquè no deu tenir temps més que per treballar.

Pel que fa a la corrupció, em sorprèn que sempre hagi de ser ell el que faci la feina. I veient com es posen els del PP ja m’imagino que deuen tenir força coses amagades, altrament declararien amb convicció davant del jutge i no es negarien a fer-ho o no demanarien anul·lacions de gravacions, etc.

Però pel que fa al tema de la memòria històrica, tema del qual puc parlar amb major coneixement de causa, Garzón, també incomprensiblement en solitari, ha fet la feina que els nostres polítics d’esquerres, perquè els altres és lògic que demanin oblidar, no han estat prou valents per fer. No han fet una llei com cal, no s’han atrevit. Ell ha posat sobre la taula la injustícia al voltant de diversos fets, com ara que els familiars no puguin enterrar els seus després de 70 anys. Casos com el de l’avi de l’amic Joan Pinyol, republicà enterrat, juntament amb tants altres demòcrates, al Valle de los Caídos, esdevenen una sinistra broma macabra de la nostra situació política  i debilitat democràtica.  Incapaç d’homenatjar, de fer valer, de fer respectar, els valors democràtics d’aquells que es jugaren la vida per les llibertats. Garzón, amb la seva feina, fa el pas endavant que la transició no es va atrevir a fer. I no hem estat valents per seguir-lo.

Quantes traves, quantes dificultats i quants  impediments per fer justícia!, simplement per això: fer justícia. El que passa és que hi ha, en tot aquest ampli sector que no en vol saber res, qui confon justícia amb venjança, suposo perquè pensen en clau seva:  “piensa el ladrón…”

Garzón em mereix els meus respectes, el meu elogi i la meva gratitud. Tant de bo tinguéssim 100 Garzóns! Proposo atorgar-li tot el plus de sou que caldria treure a tants  altres jutges, que sembla que no tinguin massa feina…

Advertisements

Quant a davidserranoblanquer

(Sabadell, 1966)
Aquesta entrada ha esta publicada en Memòria democràtica. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s