Bruixes de Salem

Circumstàncies imprevisibles, com les pròpies de l’obra, m’han dut a mans “Les bruixes de Salem”, d’Arthur Miller. Ni tan sols recordava que l’havia vista, de petit, a Can Borràs -crec- de la mà de Palestra o la seva herència immediata. Diria que era una versió d’en Fité i Ventura adaptada a la singularitat de Caldes.

Em va impactar i vaig decidir que un dia la llegiria. Fins avui… I també he recordat “El crisol”, brutal adaptació cinematogràfica, de la mà de Nicholas Hytner, i amb un Daniel Day-Lewis immens i una perversa i inquietant Winona Ryder en el paper de la maquiavèl·lica Abigail Williams.

Miller utilitza aquesta història fosca sobre l’horror de l’home, que té el referent de la Salem (Massachusetts) de 1692, per reflexionar sobre les conseqüències de la persecució macarthista. Una operació que m’ha recordat, no sé si de manera forçada, l’”Antígona” d’Espriu.

I encara continuen les associacions d’idees, perquè l’horror de “Les bruixes de Salem” em connecta directament amb la maldat, el terror, demostrat per Haneke a la magistral “La cinta blanca”, un film tan suggerent i commovedor com poèticament terrorífic. La maldat humana, en forma de canalla altra vegada, com els nens de “Mirall trencat” de la Rodoreda. Rousseau o Darwin. Conrad en estat pur però traslladat a la impossible innocència infantil.

Els mateixos condicionants de “La cinta blanca”, tan europea, els trobem a “Les bruixes de Salem”, tan nord-americana. L’horror al buit existencial, el pànic al trencament de la rigidesa intel·lectual per no enfrontar-se als límits del propi jo. La cobdícia de Putnam, el talibanisme de Parris, la perversió lolitiana d’Abigail, obsedida per la possessió amorosa, desencadenant pretextual de la persecució en forma d’espiral impossible d’aturar. La sexualitat sempre, aquí i en la resta d’obres esmentades, com a element de repressió que origina la voluntat de control, d’alienació, de negació.

Només la lucidesa intel·lectual, sacrificada aquí -com sempre en la realitat-, se sostreu de la irracionalitat, ja sigui Protcor -un personatge humanament imperfecte-, ja sigui Rebecca -la integritat feta vellesa.

El foc com  a símbol,  ja sigui en la crema de bruixes, el foc de la casa de la Teresa Valldaura, el foc del camp nazi de l’Emili a “K.L. Reich”, no deixen de mostrar la voluntat de regeneració que l’home ha cercat per no sotmetre’s a la foscor, a l’horror, a l’autodestrucció.

Advertisements

Quant a davidserranoblanquer

(Sabadell, 1966)
Aquesta entrada ha esta publicada en Llibres. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Bruixes de Salem

  1. Eduard ha dit:

    El dia de l’estrena, vau estar realment impressionants … feia temps que no gaudia tant veient teatre.
    Moltes felicitats!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s