Entrevista a David Serrano, per Laura Gámiz (UPF)

David Serrano i Blanquer (Sabadell, 1966) és el petit d’una família de sis germans nascuts per cesària en ple franquisme. “Per això sóc una mica malparit”, afirma amb la sornegueria que el caracteritza i un somriure còmplice. Fa quinze anys que es dedica amb passió a la recerca de la presència catalana als camps nazis i franquistes. Ha escrit sis llibres sobre el tema i ha participat en un centenar de congressos internacionals. Reconegut com un dels majors especialistes europeus en literatura de l’holocaust, es considera perseverant, curiós, amic dels seus amics, irònic i incondicional de les novel·les de John Fante, “un geni del sarcasme més bèstia”. Combina la seva vocació acadèmica a l’EP Sabadell, la Facultat de Comunicació de la URL i la recerca sobre la memòria democràtica com a director del CILEC  amb altres passions: el teatre, la ràdio (Catalunya Ràdio), i la direcció de  “Quadern”. Viatjant incansable i lector obsessiu, casa seva és un santuari abarrocat de llibres, quadres, plantes tropicals i records d’arreu del món. “Sóc una mica tot això que veus”.

Per què centrar-se en els catalans als camps nazis?

Ningú abans havia estudiat la vinculació entre els camps nazis i la literatura catalana i tampoc no s’havia fet cap intent de sistematitzar els diferents gèneres literaris que es deriven del testimoniatge dels camps. També vaig crear un grup de recerca [el CILEC] perquè crec que aquesta és la meva aportació humil a la voluntat de no oblidar, de recuperar la memòria democràtica dels republicans que van donar la seva vida per la llibertat. 

La presència femenina als camps és l’eix central del llibre.

Vaig partir d’una frase de Montserrat Roig on demanava que algú agafés el seu relleu i escrigués un llibre sobre les dones, ja que considerava que eren un col·lectiu molt oblidat, especialment les catalanes. Ella mai no va poder fer-ho per manca de temps i de coneixements i a mi em va semblar un repte apassionant.

I això et duu a  Ravensbrück

És el camp paradigmàtic pel que fa a la memòria catalana femenina. Va ser la síntesi de l’horror femení. És allà on van anar a parar, que se sàpiga, la major part de dones catalanes i republicanes.

Analitzes diverses formes de tortura, com “el carnet rosa”.

És un carnet que s’oferia a les preses amb l’oferiment de passar uns dies en un sanatori per refer-se. La majoria sabien que no era possible però en situacions límit tots busquem una solució als nostres problemes. Totes intentaven tenir-lo com fos perquè n’hi havia un nombre molt reduït. La perversió del sistema consistia en què a aquelles que aconseguien el carnet se les emportaven a una mena de casa tancada (la cambra de les boges) on les deixaven morir d’inanició i de manca d’aire.

També feien experiments quirúrgics amb elles.

És un dels fenòmens més crus de Ravensbrück perquè, a diferència d’altres llocs, allà els experiments es feien a l’interior del camp i totes veien les atrocitats que els feien a les seves companyes. Els nazis tenien una especial obsessió pel tema científic i com que tenien un munt d’esclaus per utilitzar sense que ningú no els en demanés explicacions feien el que volien; intercanviaven les extremitats dels cossos de les dones, els injectaven productes de tota mena per veure’n la reacció, etc. Eren veritables “conillets d’Índies”.

Escapar-se, era  possible?

Algunes ho intentaven però les evasions quasi sempre resultaven frustrades. No tenien escapatòria. Allò era una ratera; estaven en un país estrany, a molts kilòmetres de casa i on es parlava una llengua desconeguda per a la majoria. Quan les enxampaven, el retorn sempre era acompanyat d’un càstig molt exemplificador per a tothom: Muntaven una mena d’espectacle basat en els processos de les tragèdies clàssiques, amb orquestra, els presos formats… L’objectiu principal era que fos el màxim de traumàtic i de llarg possible per alliçonar els altres.

Sorprèn que fins i tot organitzessin sabotatges…

Treballaven en fàbriques d’armament on produïen bales per l’exèrcit alemany i, en lloc d’omplir-les amb pólvora, hi posaven sorra en algunes perquè un cop al front les bales no funcionessin. Si les descobrien eren acusades d’alta traïció i les penjaven d’un ganxo de la carn. L’agonia podia durar hores i mentrestant totes les companyes ho havien d’observar. Per escurçar el patiment algunes sacsejaven el seu cos perquè el ganxo arribés més ràpid als òrgans vitals del cap i s’accelerés la seva mort.

Com s’explica el predomini del testimoniatge masculí dels camps?

Es deu a la visió tradicional del paper de la dona, que sempre l’ha lligat a la vida interior oculta de la llar. La República tot just era el punt d’inflexió, incipient i efectiu. La dona no tenia un àmbit exterior on desenvolupar-se socialment com sí que ho han fet sempre els homes. Elles no creuen tenir un paper socialment rellevant perquè sempre se’ls ha fet entendre això. Les poques obres femenines són estrictament testimonials; no són obres d’anàlisi. La literatura d’aquest tipus ha estat reservada als homes.

Per què a Catalunya no es coneixia l’existència d’aquestes dones?

Un cop alliberats els camps, un nombre molt considerable de dones catalanes no van voler tornar a un país que l’únic que els oferia era tornar a l’època medieval pel que feia als seus drets. No havien lluitat durant tants anys de República, Guerra Civil i IIa Guerra Mundial com per retrocedir tant. Van preferir sacrificar la seva vida familiar quedant-se a França, malgrat se sentissin estrangeres, a canvi de sentir-se dones i tenir drets; drets que haurien tornat a perdre a Espanya amb el franquisme. A banda, els homes tampoc no han ajudat massa a reconèixer-ne el seu paper…

Afirmes críticament que Espanya no ha promogut la recerca de les supervivents.

Mai no sabrem, de manera científica i completa, el nom i cognoms ni el nombre de dones republicanes als camps nazis. El franquisme va generar 40 anys de silenci i oblit còmplice mentre que Europa ha tingut tots aquests anys per refer la seva memòria. Amb l’arribada de la democràcia, quan s’hauria d’haver escollit els republicans supervivents com a models ètics de referència democràtica, fins i tot l’esquerra va decidir oblidar-los. És un dels errors de la transició; no agafar uns referents que s’han passat la vida lluitant pels valors democràtics.

Aquest compromís, no t’haurà portat problemes…?

He rebut coaccions, pressions i dues o tres amenaces directes. Això vol dir que vaig en el bon camí! Forma part de la feina que fas, suposo. Si et compromets per una tasca que creus que èticament val la pena ho has de fer. També és una forma d’evidenciar que és mentida que aquestes preteses ferides del passat ja estiguin ben cicatritzades. Encara hi ha un coixí de neofranquistes i neofeixistes molt important en aquest país. No interessa parlar-ne i resulta si més no incòmode. Cal més coneixement per bandejar l’oblit i la desmemòria.

Anuncis

Quant a davidserranoblanquer

(Sabadell, 1966)
Aquesta entrada ha esta publicada en Memòria democràtica. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s