S’ha acabat l’àpat pantagruèlic

“Catalunya ha deixat de ser catòlica?”. La pregunta, provocadora i alhora directa, sembla tenir una sola resposta justificada en el volum que ens presenta Jordi Serrano. Un estudi singular perquè abordar aquest tema de manera rigorosa sembla un tabú. Singular perquè el situa en el desert intel·lectual, argumentat, del tema. Singular perquè l’escriu un germà meu, i, és clar, cal anar amb cura especial, ja ens entenem… Submergir-se en aquest tema significa bandejar tòpics, llocs comuns, prejudicis, i no sembla que això tingui massa adeptes interessats a fer-ne una anàlisi serena i amb dades.    

Sense entrar en el fons d’allò que les dades ens proporcionen, resulta significatiu un doble aspecte formal, aliè a l’estudi: d’una banda un interès relatiu i esbiaixat  pels estudis sobre la qüestió religiosa; de l’altra, la perversió del llenguatge utilitzat en els seus enunciats.

Una victòria feixista pòstuma

En primer lloc, una consideració, no per òbvia, interessant. L’interès del franquisme per la qüestió religiosa se situa en el marc del manteniment d’una visió teo-caudillocèntrica de la vida quotidiana.

L’obsessió sembla estar destinada a l’intent de fer perviure el nacionalcatolicisme, sense cap voluntat d’aprofundir en comportaments, valors cristians, actituds, vivència espiritual, etc. Es basa en l’intent de manteniment de les convencions socials, base del control sobre la població que exerceix el feixisme sota el pali. L’ensinistrament religiós obté així el seu fruit més enllà de la pervivència del propi franquisme. És la seva victòria pòstuma, és el seu llegat, és la seva herència abassegadora, que encara cueja avui. El contrapunt a aquest panorama cronològic són les dades ofertes per la Fundación Santa María (FSM), les més crítiques per als propis interessos perquè surten de la mateixa església.

El llenguatge delata

Com a filòleg, el segon element previ que sorprèn és l’ús del llenguatge en els enunciats dels qüestionaris. Tota persona llegida sap que l’elecció de determinat tipus de mots o proposicions depèn de múltiples factors. En qualsevol cas, és clar que mai no és fruit de l’atzar: intenció voluntària, herència cultural… la hipòtesi més senzilla potser cal buscar-la en l’èxit de l’educació-ensinistrament franquista en el cas espanyol (sobretot perquè determinats estudis són d’institucions públiques), i/o de la procedència catòlica de bona part dels quadres dirigents (europeus inclosos).

Simplificant, la percepció que queda del tipus de mots i planteigs escollits és el de partir d’una visió del món plantejada en termes de: o teocentrisme intel·lectual o el caos (el no-res, com apuntava de manera sorpresivament ignorant Antoni Puigverd en l’entrevista de Manel Fuentes a l’autor de l’estudi). Fins i tot aquells pretesos gurus del progressisme cauen en aquest tipus de paranys maniqueistes i falsejadors. No hi ha vida més enllà de les religions? I l’humanisme? I la Il·lustració? I la revolució francesa? 

Exemples d’aquests tipus de prejudicis els trobem en estudis de procedència diversa. Per exemple, l’Enquesta Social Europea planteja la possibilitat de considerar-se “No creient”. D’una banda, filològicament ja planteja un enunciat escapçat, incomplet: no creient en què? en les sis copes del Barça?, en les virtuts afrodisíaques dels maduixots?… De l’altra, mostra els prejudicis i la parcialitat del planteig previ a l’elecció de l’enunciat: si no es creu en clau religiosa, ja no es pot creure en res? En l’home? En les lleis de la natura? En la raó? Això és el no creure? Com que parteix de la negació, indica mancança, pèrdua, quan, de fet, pot ser tot el contrari: l’autoconeixement com a base per la cerca del sentit vital, existencial. 

Sóc vegetarià no practicant!

Finalment, una qüestió que s’aborda en el volum és l’obsessió de les enquestes, perceptible en la vida quotidiana, de poder-se considerar “catòlic no practicant”, opció avui dia majoritària entre els que es consideren catòlics. Com a l’autor -deu ser cosa de gens- em resulta difícil d’entendre aquest concepte, no per arxiescoltat semànticament discutible. Jo crec que tinc la consciència més tranquil·la des que m’he adonat que sóc “vegetarià no practicant”. Ara ja no tinc els remordiments pels xuletons dels diumenges de guardar, ni pels filets de les dates assenyalades, ni per l’indiot del nadal. Les meves conviccions interiors -i les que intenta el meu metge del CAP- són que la verdura bullida és sana i digestiva, però… què voleu que us digui… la carn és dèbil, i la verdura insípida!

 

El futur, amb les cartes marcades

Si el que fem és fixar-nos en les dades de la franja juvenil, per tant la que marca la pauta i tendència dels propers decennis, aquestes resulten abassegadores, i és la mateixa FSM qui les ofereix (2005). Només un 3% es declara catòlic practicant, enfront el 62% que opta per la indiferència, l’agnosticisme o l’ateisme. Horitzó immediat, agradi o no, es maquilli o no, que apunta, dibuixa, una realitat que res no té a veure ni amb els discursos políticament correctes actuals, ni amb les dinàmiques que es volen mantenir des de certs sectors ultraconservadors, en plataformes unipersonals (però amb gran ressò mediàtic, desproporcionat), com el cas exòtic d’e-cristians. Les dades, per tant, fan pensar fins a quin punt no som conscients de la transformació que això suposa en un futur immediat per a la nostra societat, que aposta abassegadorament per uns valors (valors, sí, perquè aquests no són patrimoni de ningú) diametralment diferents dels que es proposen des d’una institució, com a tal, que no dóna resposta ni solució a les preocupacions de la societat d’avui dia (en paraules de l’escolapi Enric Canet). Potser aquesta és la raó de l’estat de crispació de la Conferència Episcopal, dels enunciats apocalíptics des de Roma o de les obsessions de certs dirigents europeus a voler deixar escrita en la fallida constitució l’herència catòlica. S’ha acabat l’àpat pantagruèlic. Resulta sorprenent que amb aquestes dades públiques les institucions catòliques continuïn mantenint discursos paleolíticament talibans. No estranya, així, el desert de vocacions en països desenvolupats, que obliguen a fer OPAs hostils a confessions cosines. “L’oferta no és atractiva”, Canet dixit de nou.

Conclusions

Els fonaments de l’estudi són la seva solidesa i contundència en el tractament de les dades que ofereix. En primer lloc perquè hi ha totes les fonts, la qual cosa impedeix la lectura tendenciosa dels materials oferts. D’altra banda, perquè, tot i el caire discutible del seu agrupament (que el mateix autor justifica, atesa la seva heterogeneïtat), els resultats que se’n desprenen són incontestables. Són interpretables de maneres diverses i variades, però difícilment rebatibles. Aquest és el valor essencial del volum. La seva aportació. La verdura la deixem per demà, avui toca xuletón.

Catalunya ha deixat de ser catòlica?

Jordi Serrano Blanquer

Barcelona, UPEC, 2009

Anuncis

Quant a davidserranoblanquer

(Sabadell, 1966)
Aquesta entrada ha esta publicada en Llibres. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a S’ha acabat l’àpat pantagruèlic

  1. raimonizard ha dit:

    Té molt bona pinta això!

    Sembla que serà finalment una bona eina periodística.

    Endevant!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s