Semprún i la mort a Buchenwald

Una nit de primavera, a Praga, Jorge Semprún es retroba amb un vell company del camp de concentració de Buchenwald i parlen de la traumàtica experiència compartida. Jiri Zak, bon lector de Semprún, li recomana que reprengui el tema d’El llarg viatge i que parli de la nit que compartí amb un moribund.
Aquest és el pretext, el punt de partida de Viviré con su nombre, morirá con el mío, probablement la darrera novel·la de Semprún dedicada en exclusiva al món dels lager i curiosament la menys estudiada i ressenyada.
Es tracta d’una obra singular, aparentment basada en una anècdota viscuda, però al voltant de la qual hi ha un veritable esforç de reconstrucció de l’experiència des de l’ús intencionat i parcial de la ficció i de la síntesi argumental, situacional i de personatges. La ficció, un dels recursos que major debat ha generat sobre el món de la Shoah, és aquí un element fonamental, fins al punt que el mateix autor es veu obligat a justificar la solució adoptada en determinats casos:

“A veces invento personajes. O en mis relatos les doy nombres ficticios, aunque ellos sean reales. Las razones son diversas, pero dependen siempre de necesidades de carácter narrativo, de la relación que hay que establecer entre lo verdadero y lo verosímil.” (p. 222)

És divendres. A les oficines administratives de Buchenwald arriba una carta demanant informació d’un tal Jorge Semprún, o era de Gérard Sorel, o era del posterior Federico Sánchez? El desdoblament de Semprún és una de les majors mostres d’alteritat real i ficcional de la història i la literatura contemporànies. En fi, l’ordre ve directament de les altes instàncies nazis, i això comporta un risc considerable, gens menyspreable.
L’aparell comunista clandestí del camp es remou, s’organitza, eixampla els seus braços. Cal fer alguna cosa davant la possibilitat d’un perill imminent. Aquesta demanda d’informació és rutinària quan es va a la recerca de responsables de la Resistència. Sol ser el pas previ al trasllat a Berlín o a l’execució sumària.
Però la intriga inclou l’element lògic del secret, de la manca d’informació. La nota ha quedat guardada en mans del comandant del camp, que marxa de cap de setmana. Només la llegirà i executarà a partir del dilluns.
Entremig queda un llarg cap de setmana. Tot l’aparell del partit està nerviós, convuls, tens, intentant protegir una peça preuada, un prominenten (privilegiat) dels seus, encara que pel que fa a la vida diària laboral i alimentària sigui com la majoria. Entretant, l’implicat, el Semprún de 20 anys, es mostra estranyament tranquil i confiat: hi ha d’haver una explicació comprensible a aquella enigmàtica petició. La raó buscada dintre la no-raó, en el centre del Mal Radical.
A partir d’aquí, la novel·la navega pels camins del record, de la anàmnesi, a la manera de Proust, Gide o Joyce (“interminable, tónico, desolador” p. 96). Com si fos una llançadora, una imatge que agafo de Tísner, Semprún reconstrueix moments, pensaments i personatges sorgits arran d’aquelles hores crucials en què els companys decideixen que, per salvar-li la vida, cal trobar un moribund jove i amb un físic semblant per tal de bescanviar les personalitats, els noms. Aquest jove moribund, un estudiant parisenc com ell, és François L.
El vertader protagonista, el vertader testimoni de l’horror i la mort, un altre (1)-altre (2) –jo del propi protagonista, es construeix sintèticament in absentia. François L., desconegut fins a la fase final de l’obra, esdevé el paradigma de la classe social més baixa dels camps, és allò que ells anomenaven un musulman. La classe de víctima reclamada com el vertader testimoni, el que ha mort dintre el camp. Però manta vegades he parlat de l’aporia en què ens situa aquest debat, i trobem aquí la mateixa solució que he apuntat en altres llocs de mans del propi Semprún:
“Pero ni los historiadores ni los sociólogos han conseguido aún resolver esta contradicción: ¿cómo invitar a los verdaderos testigos, es decir, a los muertos, a sus coloquios?” (p. 19)
Semprún és conscient, a més, que amb la mort dels darrers supervivents, l’únic que és possible de fer és reconstruir per delegació el testimoni dels desapareguts, que és el que ell també farà.
Per crear i mantenir la farsa de l’intercanvi caldrà que Semprún ingressi a la infermeria i passi la nit al costat de l’agònic company. Una nit infernal, compartint la mort pròpia –possible a partir del dilluns- i l’aliena –real, la de qui fa temps que ha deixat de lluitar, amb una ànima que ha fugit ja del cos exhaust.
No hi ha linealitat argumental, ni discursiva, ni és tampoc el flux de la consciència qui marca els ritmes, els tempos, la cronologia dels esdeveniments, si és que n’hi ha. Darrere aquest entreteiximent de records i vivències i reflexions hi ha el narrador hàbil, el testimoni perspicaç, i alhora ingenu, l’intel·lectual altiu que mira els companys amb certa comprensió compassiva, el jove que coneix totes les llengües del camp, el lector empedreït que sobreviu a l’horror recitant de memòria García Lorca o llegint William Faulkner. Tots aquests jo pertanyen a Semprún i alhora configuren la memòria inexhaurible dels camps.
M’agrada Viviré con su nombre, morirá con el mío. M’agrada molt més que centenars d’obres que he llegit de la temàtica. És el complement idoni a El llarg viatge, és la seva continuació natural, m’atreviria a dir. La primera i l’última. Entremig, trobem obres emblemàtiques de la reflexió sobre el testimoni, ben cert, com La escritura o la vida o Aquel domingo, però cap d’elles s’ha pensat exclusivament en clau de camp ni en clau d’intriga.
L’habilitat narrativa, la capacitat irònica, de distanciament, es concentra en el seu final. Un final brillant, en ple clímax, que posa sobre la taula la inutilitat de tots els esforços, l’error absurd d’apreciació del partit. El contrast entre la tranquil·litat del protagonista enfront el nerviosisme de l’estructura prenen aquí tota la seva força real i simbòlica. L’interrogatori final a Semprún pel propi aparell del partit, contraparòdia dels de la Gestapo, no fa sinó reblar el clau.
Sota aquesta ironia fina, que esdevé paròdia en certs moments, emergeix però, en primer pla, la reflexió sobre l’home, sobre l’home concret i sobre l’home genèric (amb majúscules, com l’escriuen Amat-Piniella o Antelme), sobre els límits de la vida i la mort, sobre l’atzar que li permet entendre l’abast d’una frase feta que surarà al llarg del llibre i de la seva vida, relacionada amb la presència floral allí on l’esquena perd el seu nom. Sempre, el sentit de l’humor també, sigui en la llengua que sigui…
La consciència iniciada després de 18 anys de silenci dels camps amb El llarg viatge troba aquí les claus d’interpretació. Semprún ha entrat, ha sobreviscut, ha sortit del camp, i hi retorna com una mena de llegat final. Es tanca un llarg cicle.

Viviré con su nombre, morirá con el mío
Jorge Semprún
Barcelona, Tusquets Editors, 2001

Advertisements

Quant a davidserranoblanquer

(Sabadell, 1966)
Aquesta entrada s'ha publicat en Llibres, Memòria democràtica i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s