Desiguals al Gaudí Barcelona

D’un text escrit avui i que parla dels grans temes de sempre, el mínim que cal esperar és una certa dosi d’humilitat en les pretensions i alguna aportació nova als tòpics, als llocs comuns, als espais metafòrics als quals estem habituats. I la veritat és que Ever Blanchet no decep en la seva proposta textual. Des del fragmentarisme, ben cert, i a vegades potser excessiu o innecessari (qüestió de gustos, de tradicions, he de matisar), però la veritat és que el discurs flueix emotiu, sensible, sense caure en la carrincloneria innecessària, aportant realitat en l’elecció dels temes o pretextos de les converses a dos. Una altra cosa són els monòlegs de la primera part de l’obra, que posen el contrapunt paral·lelístic a la realitat tal com és, aportant una dosi necessària de distanciament, d’ironia des de l’estripament enjogassat.

Desiguals és una obra construïda al voltant de tres personatges. Una parella de dones que, després d’uns anys d’amor passional i convivència, decideix, de mutu acord però (com sempre) atiada per una de les parts, de fer vida separades. La tercera en discòrdia és la joveneta, de caràcter dèbil, sensible i amb una intel·ligència emocional més que discutible, que ha format part també de les vides amoroses de les primeres, i que esdevindrà qui les cuidarà un cop es facin grans.

El de menys és el tipus d’amor que es planteja, entre dones bàsicament, perquè el que interessa precisament, a partir d’aquí, és la recerca del sentit d’algun dels temes que més ens continuen preocupant. Especialment el de l’amor, el desamor i l’amistat generada a partir de, o després de, l’amor. Els tres personatges cerquen el seu propi sentit al concepte d’amor, aparentment des de posicionaments i/o experiències diverses però, en el fons, arribant a un mateix punt: la necessitat d’estimar, però, sobretot, de sentir-se estimat, desitjat, correspost en la mateixa mesura o en la mesura que cadascú ha marcat.

Aquesta recerca, situada en el marc d’un eix temporal llarg, insisteix en la voluntat de cada personatge de satisfer el desig que té de trobar la seva pròpia felicitat, i identitat, i de construir-la al voltant del valor atorgat a l’experiència del passat i al desig de construcció del futur, encara que aquest sigui un futur incert o amb data de caducitat propera.  El pas del temps, marcat al meu parer innecessàriament per uns rètols decó, esdevé una llosa implacable però sobretot un element indispensable per construir-se a un mateix la pròpia felicitat, per afrontar cada moment com si fos el darrer, carpe diem, per trencar amb les convencions que ens empresonen o ens encorseten sense permetre’ns conèixer el que realment ens ve de gust, sense permetre’ns decidir, en definitiva. Despullats cada vegada més de les lloses d’aquest món que ens obliga a fer i a ser, els personatges s’alliberen progressivament, són més feliços i comprenen millor el que són i el que pretenen ser.

En aquest espai mental i evolutiu es mouen les tres actrius sense pausa, amb presses a voltes, amb cadència lenta d’altres. Una escenografia que simbòlicament recull els espais interiors i exteriors, físics i de l’ànima, ens permeten accedir als seus neguits, les seves discussions, les seves reflexions… rere uns plafons de plàstic que ens converteix en voyeurs d’un univers desconegut i propi alhora. Una sensació d’accedir a una intimitat que el format de comèdia es menja en trencar la quarta paret, la nostra, i fer-nos partícips, de manera directa i exemplificadora, del que els preocupa o ocupa.

Al meu entendre, hi ha dues metàfores o imatges que esdevenen el nucli de l’encert del text portat a escena. D’una banda la de l’àtic, com a símbol de les relacions que establim al voltant dels vincles emocionals; de l’altra, la de l’adscripció dels animals a la seva condició i l’home a la seva. Una posada en relació a la parella que es trenca inicialment, però que mai no s’acaba de desprendre del pis on han viscut i que finalment acollirà el retrobament de la joveneta amb el seu marit, de nou, i el fill. L’altra, com a reflexió d’aquesta sobre la condició humana, i que conforma el monòleg més delirant de l’obra, amb la presència de porcs, serps  i rucs.

La parella presenta els elements bàsics en el joc de rols tradicionals, que finalment es capgiren hàbilment (des de la subtilitat que genera el pas del temps i la seva pròpia evolució individual i com a parella). D’una banda la Laura Sancho encarna el paper del vessant racional, que fa prevaler el sentit comú per sobre de les emocions, i ho fa amb rigor, convincent, amb duresa al començament però amb una dolçor que va amarant el seu procés progressiu vers una vellesa sòbria i alhora tendra, conciliadora. De l’altra, Marta Clausó, que va de menys a més, amb un inici en què personifica l’abandonat, el qui continua estimant malgrat tot i que lluita amb les seves armes per recuperar l’amor, la passió de la seva parella. Clausó gradua amb serenor i experiència el seu progrés des de l’emotivitat absoluta vers la raó que li proporciona l’experiència, la perspectiva, i des d’aquesta, es mostra desinhibida, fresca en la vellesa, seductora i la vertadera responsable tant de la felicitat de les dues persones que l’envolten –i a qui s’estima amb passió i amistat- com la seva, aconseguint el destí desitjat dels seus darrers dies, el seu darrer viatge –de la vida- acompanyada de la seva persona estimada.

Karme Málaga, finalment, aporta la frescor de la innocència, de la joventut física i d’esperit amb què l’autor ens proposa redibuixar, deconstruir, les nostres vides. La seva candidesa, convertida inicialment en sinònim de manca d’intel·ligència emocional –pel fet de caure en les temptacions que ella mateixa havia decidit eludir- , evolucionen vers la recerca d’una estabilitat que ha estat buscant des dels seus orígens a la xarcuteria familiar, una altra metàfora brillant de Blanchet. La sabadellenca esdevé encisadora, amb traç gruixut a l’inici per marcar la distància pròpia de la comèdia, però sensible i erògena en el tram final, quan, mica en mica, va omplint l’espai que embolcalla la resolució de la comèdia.

Advertisements

Quant a davidserranoblanquer

(Sabadell, 1966)
Aquesta entrada ha esta publicada en Crítica/ crònica. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Desiguals al Gaudí Barcelona

  1. RaimonIzard ha dit:

    Ieps David! Com anem?
    He estat mirant el teu bloc i fa patxoca.

    Només comentar-te que al final han quedat dues barres de cerca dins del bloc: una a dalt de tot a la dreta i una altra a la barra lateral.

    Així com falta concretar els detalls de la pàgina de “Qui escriu?” i la de la descripció de l’autor.

    Qualsevol cosa en parlem,
    Raimon.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s