MAS DE cien campos de concentración funcionaron durante el franquismo, tema del cual apenas se habla en la España democrática. Pero no sólo en la península hubo presos. Muchos republicanos terminaron en los campos de concentración nazis. Sobre esto, los posteriores exilios, y la memoria de esta tragedia, vino a Montevideo para dar conferencias el Dr. Serrano Blanquer, profesor de Comunicación en la universidad catalana Ramón Llull y una autoridad en las relaciones entre literatura y testimonio. Pero también tiene algo de detective y así pudo descubrir que en Uruguay vivía desde hacía sesenta años, en forma anónima, Juan Camacho, un español que había combatido por la República, luego luchado junto a Francia contra la invasión nazi, y sobrevivido a las canteras del campo de Mauthausen, para finalmente exiliarse aquí y hallar la felicidad y una familia.

Serrano Blanquer también encontró, en una maleta de un altillo con goteras, los papeles completos del gran escritor catalán (ex deportado) Joaquim Amat-Piniella, autor de la imprescindible novela K. L. Reich, censurada por el franquismo y que hoy se considera una de las grandes obras escritas por sobrevivientes.

CAMPOS EN ESPAÑA.

-¿Por qué apenas se menciona la existencia de campos de concentración como el que funcionó en Burgos?

-En primer lugar por 40 años de franquismo y una educación católica que hizo un daño tremendo al exigir el olvido como punto de referencia del pasado. Luego, porque la Transición hizo el papel del silencio: en aquel momento si no se desechaban algunos temas, como qué hacer con el dolor del pasado, y si no se hacía cierto pacto, no había posibilidades de seguir adelante. Eso nos vendieron con respecto a esa “transición modélica”.

-Pero la transición española pertenece a los años `70 del siglo pasado…

-Es un pacto que se ha mantenido. Solo en los `90 -siguiendo el timing de lo que se conoce en Alemania como la “revolución de los nietos”- se pone sobre la mesa este tema. Un investigador joven, Javier Rodrigo, consiguió entrar a los archivos militares españoles por primera vez y en un congreso de 2001 que coordiné expuso la referencia a más de cien campos de concentración españoles.

-¿Cuál es la relación de los nazis con esos campos?

-En el año `38, aún antes de terminarse la Guerra Civil, dos altos cargos militares franquistas viajaron a Dachau, Alemania, donde las autoridades nazis les mostraron el sistema de represión a través del trabajo, con mapas, sistema del lugar y el esquema represivo general del Tercer Reich. Y así lo aplicaron en España.

-¿Hubo nazis que llegaron a España a supervisar esos campos?

-Hubo muchísimos espías nazis al servicio de las autoridades franquistas y que viajaron por todo el territorio peninsular. Si supervisaron esos campos, no lo sé, pero me da la impresión que no, básicamente porque los de España no tenían la eficacia que tuvieron los campos nazis. Eran más latinos… Pero eran campos de represión terribles en donde se aplicaban sistemas que en los campos alemanes no había, como la llamada “ley de fugas”: los falangistas de cada localidad iban a buscar a los conocidos que estaban en el campo más próximo, los sacaban del campo, los dejaban “libres”, les decían que se podían ir, y luego por la espalda los mataban. De ahí la gráfica expresión… Fue una represión feroz contra gente que nunca llegó a tener ningún tipo de juicio, ya no hablemos de “juicio justo”, sino que directamente se los fusilaba.

-En los campos de concentración nazis hubo millones de prisioneros de diversas etnias, como judíos, gitanos, rusos, etc. Pero poco se sabe que también hubo miles de españoles republicanos. Por ejemplo, en Mauthausen.

-El último archivo realizado en Catalunya da un número final de unos 10.500 españoles en campos nazis, teniendo en cuenta que el número de mujeres no se conoce, porque el campo de Ravensbrück, donde estas fueron internadas, quemó sus archivos. Pero de los 10.500 que sí se sabe, solo sobrevivió una quinta parte: muy pocos. Entre los campos principales tenemos Mauthausen, donde llegaron los primeros convoyes, una vez que el ministro del Interior de Franco, Serrano Suñer, desestimó el ofrecimiento de los nazis de enviar a España todos los republicanos que iban “recogiendo” por la zona ocupada.

en los campos alemanes.

-Serrano Suñer, el Cuñadísimo, hermano de Carmen Polo de Franco… Esos españoles que Serrano rechazó estaban exiliados, no propiamente en la Resistencia francesa.

-Claro, la primera parte de los deportados eran republicanos que estaban al servicio del gobierno francés trabajando obligados, pero cuando la ocupación alemana los franceses se desentendieron completamente. Los alemanes querían librarse de ellos, y bajo la recomendación de la Junta de refugiados españoles en el exilio parisino, se decidió devolverlos a España. Y al no encontrar respuesta positiva por la parte española -un fenómeno único en la historia represiva mundial en dictaduras-, los nazis, como prisioneros antifascistas, los enviaron a los campos. El primero fue Mauthausen, en la Alta Austria, donde llegaron en trenes desde junio del `40 ellos para construirlo con sus manos. Allí fueron a parar 7.500. Luego llegaron a otros campos, como Dachau. Cuando comenzó la Resistencia Francesa, y a partir del `43, los nazis fueron deteniendo a los españoles que estaban luchando en la zona ocupada, ya sea como maquis, enlaces, formadores o combatientes: esos fueron a parar a Buchenwald.

-Como el escritor Jorge Semprún, los españoles internados en campos nazis tenían sobre el traje de prisionero un triángulo rojo con una “S” y el número de preso. Significaba “Rotspanier”, rojo español. ¿Qué piensa de esa meticulosidad nazi de clasificar a las víctimas, jerarquizarlas?

-Creo que buena parte del éxito del sistema del Tercer Reich se fundamenta en la modernidad de su instrucción. Se decide por ley quiénes son los colectivos que hay que perseguir, se les judicializa -se hacen leyes- y se consigue que toda la red burocrática ejecute esas leyes. Y son muy eficaces, porque no hablan de personas, sino de leyes. Es una simple mecanización del horror. Zygmunt Bauman lo explica muy bien. El individuo “ya no se da cuenta”, porque simplemente está “recibiendo órdenes”. También lo expone Hanna Arendt en su libro sobre el juicio a Eichmann. Así se explica que la construcción del Tercer Reich funcionó en base a legalidades completamente horribles.

-Aunque la clasificación es característica en todos los genocidios.

-Pero no a este extremo ni desde un país tan avanzado, culturalmente, científicamente. Solo así se pueden entender “los experimentos”.

-¿Cómo afectó a los prisioneros españoles esa clasificación?

-El colectivo republicano fue un colectivo singular. No hay otro equivalente, por lo que se refiere a su procedencia: venían del ámbito militar, que implica disciplina, orden, jerarquía, y también del ámbito político. Hubo intelectuales no muy bien preparados para el trabajo de un campo de concentración, pero el hecho de estar muy organizados y muy concienciados, dada la experiencia de la República y la Guerra Civil, revirtió en que ellos tuvieran e idearan un sistema, muy precario pero único, de autodefensa ante el horror. También es cierto que llegaron a los campos al principio y que estuvieron en la parte administrativa, con lo cual, dentro de las escasas posibilidades, podían controlar al colectivo, por ejemplo, cambiar a un compañero de comando.

-Eso también lo hicieron los comunistas. Luego hubo quien se lo reprochó a Semprún.

-En todos los campos, quien quiere liderar siempre esa célula clandestina, es el Partido Comunista. Al ser más jerarquizado, más militarizado, le es mucho más sencillo que a los libertarios españoles, que no están de acuerdo con este tipo de fortaleza. Pero al final todos colaboran, ya sea un nacionalista vasco, un republicano, un integrante de la CNT, un nacionalista catalán… podía haber rencillas entre ellos, pero finalmente había una solidaridad porque lo que prevalecía era la lucha antifascista.

LITERATURA CONCENTRACIONARIA.

-Usted fue el primer europeo que realizó una tesis doctoral en 2001 sobre lo que denomina “literatura concentracionaria”. ¿No le parece un poco tarde para Europa?

-De hecho, tan tarde que a mí no me dejaron utilizar el concepto “concentracionario”, porque no existía. Sí se utilizaba en Francia, pero en España no estaba admitido, ni en catalán. Y tuve que imponer mi criterio -soy filólogo- porque yo quería utilizar como objeto de estudio toda la literatura que surgió de los campos de concentración, sin verme encorsetado en la literatura de la Shoá, que tiene unas limitaciones restrictivas en torno al Holocausto que yo quería ampliar. Si tenemos en cuenta lo tardíamente que se han publicado las obras literarias de este tipo importantes, creo que mi tesis haya surgido tarde es normal.

-¿Tendrá que ver con el imperativo de la memoria? Se acabó el siglo XX y surge la pulsión de recordar todo el horror sucedido en él. ¿Podría hablarse de un canon de la literatura concentracionaria?

-Para mi tesis yo leí unas 2.000 obras. En ella intenté sistematizar los distintos géneros y tipos de texto, lo cual es complicado porque… ¿a Primo Levi dónde lo colocas? ¿Ensayo, literatura?

-Todo es literatura, pero no ficción. ¿Y qué diez nombres principales elegiría?

-Para mí, hay una tripleta que es imprescindible: Levi, Semprún, Imre Kertész, y luego el catalán Amat-Piniella, Hanna Arendt, Paul Celan, Elie Wiesel, Enzo Traverso, Paul Steinberg y Robert Antelme, por poner diez que desde mi punto de vista han hecho aportaciones sustanciales a la reflexión sobre la condición humana.

-¿Le han acusado de masoquista por leer estos libros?

-Sí, claro.

-Convengamos que su lectura a pesar del horror es edificante y paradójicamente da placer.

-A mí me hacen crecer y es lo que respondo cuando me acusan de masoquista desde hace muchos años. Mi médico me dice que me dedique a la literatura infantil que es mucho menos peligroso. Pero… ¿alguien cuestionaría a un oncólogo que se dedicara durante 25 años a estudiar el cáncer? Yo creo que el sufrimiento es un componente muy importante de la condición humana.

-¿Usted cree que es posible “no juzgar”, es decir, suspender el juicio ético ante aquellas víctimas que fueron obligadas por los verdugos a actuar también de verdugos? Porque estos escritores sobrevivientes juzgan a algunas víctimas, y mucho.

-Hay estudios sobre la Shoá extraordinarios e imprescindibles. Dicho esto, que es lo más importante, debe decirse también que hay una serie de tabúes. Yo hice un estudio sobre la homosexualidad en los campos, y me costó muchísimo. La prostitución, el tiempo libre… son temas silenciados. Esta pretensión sobre lo que se puede decir y lo que no se puede decir, a mí no me interesa. ¡Incluso, en la literatura de la Shoá llegó a plantearse que solo se podía escribir testimonio, que no se podía escribir ficción! Pero al final, esto es un caso perdido, porque la fuerza de los hechos demuestra que la ficción es mucho más potente para llegar a esa verdad íntima de la que habla Amat-Piniella.

-Autores que recién salidos del campo se zambulleron a escribir, parecen ser más duros al juzgar entonces que posteriormente, como Levi cuando en los `60, en Los hundidos y los salvados, crea el concepto de “zona gris”.

-Yo creo que en esta obra Levi no “critica” pero muestra una visión bastante pesimista de la condición humana: el mal es inherente al hombre.

-De hecho, Semprún era comunista, Antelme era comunista, y aún los judíos como Wiesel y Levi parecen perder la fe luego de la experiencia nazi. Y sin embargo, aunque no crean en Dios, creen en el mal.

-La gente librepensadora tiende a pensar sobre el bien y el mal, porque el bien y el mal no son patrimonio de la religión. Lo interesante de ellos es que se desprenden de la coraza de la religión para preguntarse: si hemos llegado hasta aquí ¿para qué creemos y en qué creemos? Y más con lo que les tocó vivir. Semprún habla del Mal Radical siendo un comunista. Preguntarse hasta qué punto el hombre es malo por naturaleza es una pregunta eterna. Lo que sí ninguno de estos escritores pierde es esa esperanza, ese punto desde el que el hombre va a crecer. Steinberg hablaba incluso del homo del campo de concentración, como si la especie fuese a salir de esa experiencia reforzada. Y Amat-Piniella habla del Hombre con mayúscula que sale victorioso de los campos y que ha aprendido la lección.

Creo que ellos sienten que tienen una misión que cumplir: quieren dar testimonio para que no vuelva a ocurrir, pero no los veo en una posición punitiva, más bien al contrario. Son gente que desde la humildad necesita hacer su aportación como necesidad interior, como imperativo ético. Convierten en materia literaria su vida, y para que esta tenga un sentido tiene que ser traumática: está estudiadísimo, nadie escribe desde la felicidad, sino que se escribe para intentar comprender aquello que ha hecho sufrir para llegar a la verdad del dolor, la verdad del mal. Y esa sería la característica de esta literatura: intentar indagar en los mecanismos de resistencia de la condición humana ante la pérdida absoluta.

-Semprún en Viviré con su nombre, morirá con el mío, reconoce que cambia nombres y situaciones para cumplir con las reglas de la verosimilitud. ¿Es un mecanismo que hacen todos?

-Sí, por supuesto. Semprún reconoce que en su novela El largo viaje se inventa al “chico de Semur” para no tener que volver a hacer solo ese viaje terrible, el de la deportación, al escribirlo como literatura. Y el recurso de Amat-Piniella es, a partir de un universo increíble de gente, sintetizarlo en personajes que representan actitudes éticas frente a la vida, en una gradación perfecta desde el que mantiene una actitud moral hasta la muerte, hasta aquel que se deja embrutecer completamente. Va más allá del concepto “zona gris”. De hecho, hubo represaliados cuando se liberaron los campos.

ENFRENTAR LA MEMORIA.

-¿Cómo explica que muchos de estos libros fueron escritos luego de la liberación pero solo se publicaron o tuvieron éxito décadas después?

-Europa quedó absolutamente traumatizada y fue algo difícil de entender incluso para aquellos que lo habían vivido. Hay unos años en que es verdaderamente complicado enfrentar la memoria, y tiene que pasar una generación para que este tema pueda empezar a plantearse, siempre con muchos condicionantes, como por ejemplo la cuestionable obligatoriedad de que fueran testimonios en bruto: que no hubiera juicio ni ficción ni pacto de invención. Si a esto agregamos las dificultades del pueblo sobreviviente para afrontar su nueva vida de “aparecido” -término que usa Semprún-, se entiende que la gente no quería escuchar. Yo lo he vivido con las portadas de mis libros. Las editoriales tenían miedo de que el público no se acercara: es un tema muy sensible que te enfrenta a ti mismo y a los límites de la condición humana, que no siempre a uno le apetece en cada momento de su vida.

-Pero estos temas son imprescindibles en los planes de enseñanza y en los museos.

-En España hay muy poco de esto. Mientras que en Francia en los liceos se estudia a Semprún y en Italia a Levi, en España Amat-Piniella solo estuvo en los colegios tres años. Es un libro que “entró y salió”. España tiene problemas con la memoria democrática. Hay pueblos de Teruel donde aún están las huellas en las paredes de los fusilamientos de los republicanos pero las calles llevan los nombres de los golpistas: General Sanjurjo, Mola, etc.

-¿Qué opina de lo que dicen tantos españoles refiriéndose a la Guerra Civil… “en la guerra todos pierden”, republicanos y franquistas, como si hubiera un mismo nivel de sufrimiento?

-Ese fue uno de los grandes triunfos de la educación franquista, que se llegue a pensar eso. Había un régimen democrático, guste o no, con muchos problemas, sí, pero hubo un golpe de Estado. En la República se avanzó en cuanto a los derechos de todo tipo, de las mujeres, educativos, de sanidad, etc. Es evidente que había muchas cuentas pendientes, como un anticlericalismo desde hacía siglos. Ahora es muy fácil decir “mataron a curas y monjas inocentes”, pero el anticlericalismo existía porque la Iglesia había tenido una actitud determinada durante muchísimos años. Lo cual no justifica errores del lado republicano.

Y cuando alguien se rebela contra un sistema democrático… confundirse y poner a todos en el mismo sitio es un error gravísimo, es hacerse trampa. Hay algo peor, que es decir que “todos hicieron barbaridades”: pero no hay que olvidar que unos defendían un sistema democrático y otros impusieron un régimen dictatorial que duró cuarenta años y que realizó en tiempo de paz una represión implacable.

-¿Del millón de muertos de la Guerra Civil cuántos se deben a la represión franquista posterior a 1939?

-Unos 250.000. Fusilados, prisioneros en campos de trabajo… O juicios sumarísimos, como Lluís Companys, el presidente electo de la Generalitat de Catalunya, asesinado por la dictadura. Y aún hoy no se ha podido anular su juicio. Es algo impensable en cualquier país normal del mundo. Solo en Catalunya se han contabilizado 600 fosas comunes.

Gustavo Espinosa 8 I Umberto Eco 10 I Cees Nooteboom 12 I Margo Glantz 11

Jonathan Franzen 9 I Haruki Murakami 5 I Daniil Simkin 6 I José Gurvich 4

Resiliencia

EN SU ÚLTIMO libro, Un cadáver en el espejo, Serrano Blanquer realiza un ameno relato biográfico de la vida del español/uruguayo Juan Camacho, longevo, lúcido, adorable, que falleció en 2009 luego de haber ido sus últimos tres años de vida a recorrer nuevamente Mauthausen, como tantos sobrevivientes hacen al final de sus días. El libro es además un ensayo sobre la resiliencia y sobre la literatura que esta genera, una puesta a punto con la historia reciente y un encuentro con un ser humano extraordinario que vivió entre nosotros sin hacer alarde jamás de nada. Lo distribuye en Uruguay librería Puro Verso.

Los libros de Serrano Blanquer han sido publicados mayoritariamente en catalán, y sus títulos son elocuentes: La hora blanca, Un catalán en Mauthausen, Las mujeres en los campos nazis, Morir en Euskadi: 1938-1940 y Morir en Canarias: 1936-1941. Dirigió el Diccionario crítico de la literatura europea de los campos de concentración y exterminio nazis (en francés).

L’acte es va obrir amb unes paraules de David Telias: “Per segon any agraïm la presència del Dr. Serrano, que l’any passat ja ens va oferir mostres dels seus extraordinaris coneixements amb el seminari dividit en dues sessions sobre la construcció del testimoni dels genocidis. Per nosaltres és una gran notícia que el tornem a tenir entre nosaltres. I un honor immens.”

Posteriorment el Cònsul General va glossar la figura de Serrano, al qual va qualificar “Un veritable especialista internacional de la transmissió de la memòria, amb una extensa trajectòria professional que l’avala, com la seva obra publicada, imprescindible en la bibliografia del tema al país. Un honor per a mi representar Espanya en aquest acte, important per al país i per a la nostra relació amb Uruguai.”

Posteriorment, Mauricio Rosencof, bon amic de Serrano des de la seva coneixença l’any passat, va fer una lliçó magistral de les relacions entre l’Espanya republicana i la seva infantesa d’arrels jueves poloneses i va enllaçar amb la relació intrínseca que s’estableix entre la seva literatura i la memòria. “Serrano ha escrit una gran obra, amb sensibilitat, recollint bona part de la literatura concentracionària en relació amb un gran personatge: Juan Camacho, un representant de l’exili que va construir el teixit associatiu d’esquerres del país. Serrano ajuda a teixit un fil nou a aquest teixit ple de fils que és la memòria, la qual cosa demostra que l’oblit no existeix, perquè cada fil és una mostra de l’existència de la memòria, que a vegades segueix camins diversos, i es mostra trapella. Serrano ens hi fa entrar amb mestria, dominant les tècniques que ens ajuden a acostar-nos a la veritat. La història que ens conta Serrano fa evident el que jo sempre us dic: no hi ha etapes en la història, tot té un so, fil conductor que es reitera. La nostra reclusió d’onze anys com a tupamaros s’assembla molt a tot el que ell ens fa saber. Una feina ben feta i imprescindible, amic Serrano.”

Finalment, Serrano va explicar la seva relació estreta amb Camacho, que va començar de forma totalment atzarosa: “Jo acompanyava uns estudiants de batxillerat als actes de commemoració de l’alliberament de Mauthausen, quan, a Ebensee vam trobar un home alt i prim amb cara d’absent, trasbalsat. Ens hi vam acostar i per donar-li conversa li vam dir si coneixia a republicans catalans presos allí, com Amat Piniella, Flor de Lis, César Orquín. Ell va sortir de l’estat en què es trobava, ens va mirar, i ens va preguntar de manera insistent: com és que coneixeu als meus amics de barraca?”. Serrano va explicar com es va estblir a partir d’aquí una complicitat que va estendre’s fins a veure que el projecte esdevenia imprescindible.

“Havia de fer el llibre, per a mi era una obligació ètica, representa tot allò que el converteix en un bon referent dels valors democràtics que cal transmetre a les noves generacions. Com que la seva memòria ja estava debilitada vaig tenir clar que aquest seria un llibre especial, perquè sería el meu últim del tema dels testimonis, i per això el vaig voler construir d’una manera especial, com la reconstrucció de la figura d’un resilient, seguint les teories de Cyrulnik, seguint el procés de transmissió d’un testimoni verge a partir de les teories de Lejeune, i com a homenatge i autohomenatge a la literatura que ha marcat la meva vida professional i personal els darrers vint anys: els Levi, Semprún, Amat, Antelme, Arendt, Celan, Traverso i Kertész els darrers temps.”

L’acte va va comptar amb la família Camacho, una nodrida representació de la comunitat jueva i espanyola i alguns supervivents dels camps nazis. Una catarsi a  través dels mots.

Fruit d’això la invitació a compartir l’estudi en conferències a la Universitat ORT, l’IPA (el Instituto de Profesores Artigas; que dirigeix el magisteri del país), el MUME (Museo de la Memoria de Uruguay) i el Casal Català. A partir d’aquí també van sol·licitar poder conèixer la tasca de recuperació de la memòria democràtica proposada per David Serrano des del MUME del Paraguai i de Rosario (Argentina).

La repercussió ha estat extraordinària, fins al punt que el ressò ha cobert tots els àmbits mediàtics del país:

Diario La República:

http://www.larepublica.com.uy/comunidad/469455-gabriel-terra-espio-tanto-a-fascistas-como-a-republicanos

Radio Uruguay:

http://www.sodre.gub.uy.asp1-4.websitetestlink.com/Sodre/tabid/117/Default.aspx?idNoticia=17904

http://www.sodre.gub.uy.asp1-4.websitetestlink.com/Sodre/Portals/0/Radiodifusion/Uruguay/Audios5/10a12_110823_serrano_david.mp3

El País Cultural

Radio Nacional

Radio Universal

L’experiència de Serrano en el treball de l’aprenentatge servei en relació amb la memòria democràtica va trascendir els cercles interessats per obrir-se a públics diversos i el tractament de temes diversos, com el literari. La seva conferència sobre Imre Kertész i Jorge Semprún va tenir un públic nombrós i representatiu de la intel·lectualitat del país:

http://www.ort.edu.uy/eventos/index_pop.php?ev=1312842909

Al MUME  Serrano va comptar amb una representació significativa entre el públic dels especialistes en repressió uruguaiana:

http://cultura.montevideo.gub.uy/node/191

A l’IPA Serrano va comptar entre el públic el claustre de professors d’història, entre ells Oscar Destouet, l’especialista en memòria històrica més important del país, juntament amb els estudiants d’història del centre.

http://www.dfpd.edu.uy/ipa/index.html

Durant la seva estada Serrano, a més, va enregistrar en vídeo els testimonis de jueus supervivents en camps nazis, i dels exiliats republicans al país. Documents de primer ordre que posen de relleu el pes de personatges com Margarita Xirgu, el doctor Bergós Ribalta, o la presència de Rafael Alberti o Bergamín, etc…

El País Cultural

En trobareu una enrevista a:

http://www.radiosabadell.fm/RSPodcast-V1.0/faces/home.xhtml

I crònica a:

http://www.ara.cat/ara_premium/cultura/Lodissea-dun-tenac-guerrer-oblidat_0_434956501.html

Aquesta és la seva portada, i si voleu saber qui són aquests de la foto de baix, continueu llegint:

Es tracta de Juan i els seus companys, el 1938, a Corbera, amb vestit moros, esperant l’arribada del 13 exèrcit marroquí, que aixafaria les tropes republicanes.

L’acte el va obrir la FBC agraint la possibilitat de presentar una obra que entra en consonància amb els objectius de la Fundació. Seguidament Manuel Costa va glossar la figura com  investigador de David Serrano. I davant l’absència d’Esteban Martínez, que va assessorar l’autor en la redacció castellana del llibre, Rosa Toran, Presidenta de l’Amical de Mauthausen va resseguir la figura de Camacho segons la seva coneixença i va explicar els  diferents exilis.

Serrano va explicar inicialment que aquest llibre significava necessàriament un punt d’inflexió en la seva trajectòria perquè el testimoniatge dels camps nazis ha arribat a la seva fi. També perquè el va obrir i el tanca amb Amat-Piniella com a fil conductor de les seves recerques. Va anunciar la primícia que Bromera Edicions editarà les narracions inèdites de l’intel·lectual manresà, centrades en la guerra, l’exili, Mauthausen i la Barcelona “canalla del Raval i la Paloma”.

Posteriorment, l’autor va comentar que fruit de l’avançada edat de l’autor, cosa que dificultava la memòria del passat, va decidir fer una obra que incidís especialment en la construcció del testimoniatge seguint el guiatge del teòric Phillipe Lejeune, perquè en ell hi trobà dos dels elements fonamentals: trobar-se al final del cicle vital i haver patit una experiència colpidora. També s’hi acostà des de la voluntat d’investigar sobre allò que Boris Cyrulnik ha donat a conèixer com a resiliència, és a dir, la capacitat de “suportar i superar una experiència traumàtica continuada.”

L’autor considera que el llibre va adreçat a “les noves generacions, necessitades més que mai de referents ètics de conducta”. Serrano va comentar que havia desestimat altres històries perquè no tenien aquest component ètic que Camacho li oferia.

Serrano explicà diferents anècdotes sobre el personatge, els motius de la seva conèixença, la relació empàtica que van establir i el seu curiós viatge a casa seva, a Shangrilá, prop de Montevideo: “Ell ens esperava a les portes del barri, amb una bicileta i un bastó, un bastó que ens havia de protegir de la violència del barri, on tothom vivia entre reixes”. I on van parlar entre reixes de Mauthausen, tota una paradoxa.

L’autor va resseguir a partir d’anècdotes suggeridores les diferents etapes de la vida “heroica des de la humilitat” de Camacho: amb 16 anys va allistar-se voluntari al front, amb 19 es va exiliar, amb 20 estava lluitant contra els nazis al front aliat belga i amb 21-22 entrava a Mauthausen, on s’hi va estar prop de quatre anys.

En un gir propi dels cicles de la història, Camacho, que havia buscat la felicitat a l’Uruguai, on s’havia casat i tingut dos fills, tornaria a lluitar, prop de la cinquantena d’anys quan el 1973 es produí el cop d’estat de Bordaberry. Col·laborador del Frente Amplio “va patir la persecució del seu enllaç, Humberto Pascaretta, un dels líders de Central Batlle, finalment torturat i assassinat i retornat a casa en una caixa.”

Finalment va tancar l’acte amb la reflexió sobre “Todo cambiar”, cantada per Mercedes Sosa i amb lletra d’un membre del mític grup Quilapayún, perquè tot i ser un dels grups que van marcar la infantesa de l’autor, “perquè els meus germans la posaven tothora i jo no entenia la lletra, finalment va resultat que Juan Camacho, que la idolatrava, em va ajudar a entendre el seu significat: tots canviem, com ho havia hagut de fer Juan Camacho, però el que mai no canviaria seria l’amor vers la seva gent i la seva pàtria, una pàtria que en Juan Camacho era la libertat per la qual havia lluitat tota la vida”.

…és el quadre de la coberta del llibre a mida natural.  Impacta, sorprèn, emocionen les seves mans, arranades a la pell, buscant aixopluc, i alhora lesionant-se…

L’atzar és a l’origen, com  en les novel·les anteriors, del pretext que mou la novel·la…

Sí, ha estat un regal. Fa cinc anys, passejant pel centre de Barcelona, em vaig trobar un dels meus millors amics d’infantesa convertit en captaire, amb un carretó del súper, bosses i cartrons, tenia una harmònica a les mans.

I en aquell moment quina reacció té més força, la de veure-hi el fil d’una narració o la d’anar-lo a trobar?

No vaig saber què fer. Me’l vaig mirar de  lluny una bona estona però no vaig gosar acostar-m’hi. Feia vint anys de l’última vegada que ens havíem vist! Me’n vaig penedir, i va ser llavors que vaig creure que era un bon motiu per a una novel·la. Per respondre a la pregunta que em corsecava: què hauria passat si m’hi hagués acostat?

Imagino que aquesta anècdota que inexorablement et trasllada a la infantesa és la que provoca que et plantegis defugir allò que havia estat un element recurrent a les tres darreres novel·les: Cinc nits de febrer, El silenci dels arbres i La decisió de Brandes, és a dir,  la indeterminació temporal i el distanciament geogràfic?

Feia anys que tenia la intenció de recuperar alguns fets i circumstàncies de la meva infantesa i de la joventut, sobretot perquè tard o d’hora sents la necessitat d’estirar els fils del passat per veure què en surt. Més encara en el meu cas, en què la memòria ha estat i continua sent una de les meves obsessions literàries. En certa manera, trobar el meu antic amic va ser un pretext perfecte per intentar-ho. Per tant, he hagut de sotmetre’m a les imposicions de la pròpia història, i això vol dir parlar del barri on vivia, de l’escola, de la universitat…

Hi percebo un grau de despullament profund, sota el qual hi noto també probablement una necessitat d’expiació, d’airejament purificador de moments i experiències que se situen en els límits d’una experiència no convencional, per dir-ho d’alguna manera. Has estat agosarat, penso…

Vaja… hi ha els efectes devastadors del pas per una escola de capellans, amb tota la seva càrrega de violència i de persuasió, la família tradicional, els amics, la música, l’ambient dels primers anys de la transició tenint 15 anys…. Massa joves per segons què i massa grans per no desaprofitar les primeres escletxes de descontrol, de sexe, droga, rock’n roll… tòpic però així era…

Passa l’estona comentant els pretextos basats en l’experiència, mostrant-me alguns dels elements físics que formen part de la pròpia novel·la, com els ninots fets d’escuradents guardats en un pot de Nivea, les cartes de l’Espanyol amb senyores lleugeres de roba, el llibre de Gil de Biedma, la revista universitària amb coberta de Tàpies… Però anem als temes, la teva novel·la no deixa d’investigar sobre si allò que Salter diu al començament realment és així o exagera…

Fonamentalment, la novel·la parla de la fragilitat que ens envolta i dels dics, aparentment segurs, amb què intentem protegir les nostres vides. La pregunta que es fa James Salter és fonamental: “¿Què passarà quan les bigues que tenim sobre els nostres caps, com acaba passant sempre, comencin a cedir i a esfondrar-se? Bona pregunta, no?

Introduir un element estrany en una vida que res no té a veure amb la de fa vint anys, juntament amb totes les renúncies que ha exercit el protagonista durant tot aquest temps, han de tenir unes conseqüències devastadores, però, alhora resulta sorprenent que tot plegat derivi en una paradoxa: fer-ho implica destrucció i mort, i alhora, fer-ho implica regeneració final. Un bri d’esperança en una història trasbalsadora…

Jo sempre he estat una persona positiva, ja ho saps… Quan la gent em diu que els meus llibres són molts durs, jo he de reconèixer que segurament que és així però, alhora, sempre tenen un marge per a l’esperança i per a la capacitat de tirar endavant, de refer camins…

Buscaves la transparència i t’has esforçat a trobar-la. El teu estil és més auster que mai, més minimalista, fins i tot tipogràficament, però alhora és suggerent, emotiu en la justa mesura, corglaçador amb mestria, poètic. Un esforç d’estil, de llengua, que lluny d’aparentar simplicitat demostra un  domini sobre l’eina exemplar. Un domini que obliga a aturar el ritme trepidant que imposa la trama i l’escassetat de text, ben cert, i, si cal, tornar enrere per copsar el detall, imprescindible….

Sí, és un perill això… però és interessant això que dius… rellegir, ben poc ho fem. Però jo segueixo pensant que “menys és més”. I la poesia és allí, ves, segueixo pensant que el llenguatge poètic, amb la seva atenció a la musicalitat i l’eufonia, és una molt bona base per treballar en una novel·la.

Continuem parlant estona i estona. Fem les fotos amb la fotografia que el va trasbalsar i que va originar unes dels personatges centrals de la joventut del protagonista. Incorporo temes a la crítica que trobareu en aquestes pàgines, i pendent queda una llarga estona de gravació que tindreu a disposició aquí aviat: www.dserranoblanquer.worpress.com

La novel·la encara té tot el camí per fer, el dels lectors, i nosaltres encara un llarg camí d’amistat, com fins ara, com d’ara en endavant, perquè en això les bigues de Salter no hi tenen cabuda. Serà en altres converses, en altre mitjans, però ens retrobarem aviat.

Voleu saber què hi té a veure aquesta capsa, amb aquestes figuretes….? Continueu llegint.

Resulta curiós que, una vegada més, la història literària de l’Eduard es creui amb la meva, perquè d’alguna manera aquest també és el meu últim dia abans de demà; si més no a Quadern. Casualitats de la vida. O potser no són casualitats, i per això em confesso seguidor incondicional de Hans Jean Arp.

Una de les virtuts de la literatura de Márquez és que mai no et deixa indiferent. Márquez sedueix per la seva prosa poètica, mil·limètrica, mesurada al detall, precisa, concisa, que, malgrat això, s’expandeix dintre nostre amb la conformació d’universos inesperats. Però no només és una qüestió formal, perquè Márquez colpeix de manera efectiva l’ànima del lector mitjançant temes de gran calat humà i pretextos feridors, situats al límit.

Amb L’últim dia abans de demà, Márquez fa un pas endavant. Un pas valent. Un pas decidit, ferm, sòlid, potent. I agosarat perquè ens marca els límits, desconeguts però ara més propers a l’abisme. D’acord amb el seu lema obsessiu de “menys és més” em recorda algun dels grans pintors clàssics: educats en l’exquisida escola del retrat del cos humà (el domini de la llengua en l’escriptura) per progressar vers l’abstracció, que en Márquez seria l’evolució vers l’essència. El llenguatge deixa de ser un filtre que s’interposa inexorablement entre l’autor i el lector, fins al punt que s’essencialitza, no fa nosa i, alhora, esdevé poètic, minimalista fins a l’extrem. I s’estén també a la tipografia i la puntuació. Això obliga, lògicament, a trobar els temes i els motius que, per si mateixos, siguin prou potents per aconseguir el que tenim al davant, un artefacte sòlid, potent, trasbalsador. I la veritat és que des de la primera línia Márquez aconsegueix atrapar-nos sota la pretesa lleugeresa dels 623 grams. Ens té sota les seves ordres, fent-nos moure com un titella; feia temps que no tenia la consciència de ser sotmès d’una manera tan subtil a aquest mecanisme de manipulació. Diu i fa el que vol amb el lector. Tot és imprescindible i és al servei d’absorbir-nos, de no deixar-nos abaixar la mirada fins que no hem arribat a la darrera línia, exhausts, sacsejats. Llavors notem la seva mirada còmplice, interrogadora, enjogassada.

El pretext que origina la història: la trobada amb un company d’escola convertit en captaire, ofereix en safata la necessitat que sentia Márquez de feia temps per passar comptes amb el seu passat a través del seu mitjà d’expressió: la literatura. Aquest encaix perfecte és el que l’obliga a defugir la indeterminació temporal i el distanciament geogràfic de novel·les anteriors (Cinc nits de febrer, El silenci dels arbres, La decisió de Brandes) per mostrar-nos un temps i un espai concrets que despullen determinats fragments, traumàtics especialment, del passat de l’autor. La vinculació emocional, encara que continguda, pròpia dels personatges i esdeveniments escollits, rebla el clau de la magnitud de la tragèdia que s’amaga rere els dics de contenció de què parla Salter a l’inici; i que curiosament trobem ja anunciat premonitòriament a Cinc nits de febrer (p. 27). Esdevé així, un dels grans temes recurrents de la narrativa de Márquez.

És ben probable, fent crítica-ficció, que aquest aterrament a què és veu obligat Márquez com a conseqüència de la seva decisió, acosti nou públic lector a l’autor. Un nou públic que haurà de saber apreciar com, rere la simplicitat formal, hi ha un ingent esforç de treball amb la llengua. Treball que només es permet algun respir expansiu quan l’entrada dels móns onírics generats per l’LSD així ho exigeixen. Al lector, nou o seguidor de la llarga trajectòria de Márquez (que hauria de ser objecte d’anàlisi ja), li caldrà una dosi conscient d’autodisciplina per no deixar-se dur pel ritme trepidant que imposa el temps intern (tot plegat passa amb poc temps) i l’estructura, construïda sobre la base de brevíssims fragments.

La novel·la s’estructura a partir d’una relació incontenible entre un present dolorós i els records fragmentaris del passat que han dut el protagonista fins on es troba, al llindar de l’abisme. Així, el flux entre passat i present és frenètic, vigorós, imparable. El pretext del retrobament no fa sinó obrir la porta a les conseqüències imprevisibles, però comprensibles, que pot tenir incorporar un “estrany” a una vida que ja no és la de fa vint anys.

Cada un dels elements que serveixen per reconstruir el puzzle d’unes vides desaprofitades és escollit amb precisió de cirurgià. En primer lloc l’univers sòrdid i pervers de l’escola catòlica, analitzada amb tota la fredor que permet la seva brutalitat, i que fins i tot es permet el cinisme hiperbòlic d’un personatge literari (i real) genial: l’hermano Estruch, una gran troballa. Més endavant el món de la universitat que comença a descobrir els espais de llibertat i que s’aboca al lema del sexe, drogues i rock’n roll, amb la figura central d’una femme fatale abocada al desastre en l’eix d’un intrigant triangle amorós. I finalment el món adult, el món en què els somnis esdevenen paradisos perduts, i on la realitat no és sinó la d’acabar fent fotocòpies. Un univers d’individus que han buscat debades la seva identitat, que intenten donar sentit a llurs vides mitjançant diverses formes d’art: la poesia, la fotografia, el cinema… o que directament, tot i les seves potencialitats intel·lectuals, hi renuncien, amb la qual cosa no fan sinó anunciar el seu tràgic destí. Cap d’ells ha estat capaç de superar la por dels dics, si de cas només en algun moment, convertit en veritable moment de felicitat; una felicitat inabastable, fugissera, llunyana pel pànic. Uns personatges que es mouen, imprecisos com els ninots fets amb escuradents, cercant l’afecte, la comprensió, l’estimació, però incapaços, com les pròpies articulacions d’aquests ninots, de mostrar-les, de reconèixer-les en l’altre, o de mantenir-les quan es tenen, de valorar-les. Perquè, quan això ho arriben a fer, si és que ho fan, ja és massa tard. Quan s’han deixat esquerdar els dics de contenció, les seves conseqüències menen inexorablement cap al desastre.

La potencia agredolça d’haver deixat esberlar les bigues de Salter, els dics de contenció de Cinc nits…, es troba en la paradoxa que, mentre la incapacitat del protagonista de preveure les conseqüències de l’entrada d’un element estrany en el seu present, que no fa sinó disparar els fantasmes del passat, el condueixen vers una tragèdia personal trasbalsadora, alhora, no és sinó aquesta tragèdia la que li permet, per fi potser, reconèixer les claus per afrontar el seu “demà”. Un preu molt alt, segurament massa alt. Però, malgrat tot, hi ha un “demà”.

Després d’aquesta fascinant aposta literària, s’obre un camí intrigant a l’espera de la propera, una espera apassionant. Com el bon vi, ara el que toca però és paladejar-la, assaborir-la de nou amb calma.

http://www.facebook.com/pages/Lultim-dia-abans-de-dema/179041275452666

Eduard Márquez, L’últim dia abans de demà, Barcelona, Empúries, febrer del 2011.

Sens dubte que, en moltes generacions, la figura enigmàtica de Caterina Albert ha tingut una importància i un paper destacats en les nostres adolescències, joventuts… En el meu cas, a més, això es produí abans que fos obligatòria al batxillerat. La lectura dels esfereïdors Drames rurals van lligats a la meva experiència personal a Mas Vilamitjana, un mas aïlllat prop de Gombrèn, dalt d’una penya.

Allí vaig descobrir la vida ancestral, sense llum, sense escalfor, sense aigua corrent. Només la natura en estat verge i les perversions humanes.Tot tipus de…

Llegir Albert i viure al Mas eren una mateixa cosa, i com a experiència és altament trasbalsadora. Gairebé tot el que Albert explicava ho vivia de prop o de lluny decennis més tard.

I no havia tornat a sentir aquell grau de torbació, malgrat que he hagut d’explicar aquesta autora cada any, fins que he tingut a mans el llibre de la Blanca. Tot i que n’estava una mica avisat per ella mateixa, venia del to enjogassat, canalla, trapella de Vés a saber on és el cel, i el xoc ha estat brutal. Busquets continua sent una escriptora enjogassada, a qui li agrada fer-nos descobrir secrets i girs paral·lelístics, però aquí se centra en aquest món enarcarat, autodestructor de la Catalunya rural, ja sigui fa cent anys com ara mateix; en aquests dos contextos temporals es mouen les seves dues protagonistes: la Tònia i la Lali. Volgudament s’allunya de la Catalunya cosmopolita que hem vist en altres obres seves, perquè, com em confessa:

“Tothom té molt present la Barcelona cosmopolita i europea de Gaudí i Maragall, però ningú pensa que, al costat d’això, hi havia un món perdut a la muntanya on els costums ancestrals no permetien que la modernitat hi arribés sota cap concepte: ni sota el concepte de llibertat individual -i sobretot per a les dones- ni sota el concepte d’una mínima higiene necessària perquè les criatures poguessin viure més del que vivien.”

Notem de seguida que les ferides que ens mostra des de la seva habilitat com a narradora tenen uns referents molt propers, que es flairen només de seguir els mots que usa, lligats a la seva experiència a Cantonigròs, malgrat que aquest nom no aparegui en cap moment a la novel·la. La ferida de l’experiència personal d’infantesa, la mateixa de la qual partirà com a pretext la darrera novel·la de l’Eduard Márquez, i que ella em ratifica ben aviat:

“Aquesta novel·la té més de mi que les altres que he escrit fins ara. No hi ha cap personatge que sigui jo, però sí que hi explico, per primera vegada, com vaig començar a escriure quan tenia 12 anys. Espero que el problema de bulling que jo vaig patir i que aquí exposo adaptat al meu personatge -la Lali- ajudi a obrir els ulls a algú que tingui nens i adolescents al seu càrrec.”

La novel·la es planteja des d’una estructura paral·lelística de dues dones que pateixen, dues resilients, que han d’afrontar situacions complexes, feridores, però que sempre continuen amb la força interior suficient per refer-se, per continuar tirant endavant. Dues dones que troben el seu recer en la lectura però sobretot en l’escriptura; recer, consolació, recerca de la veritat, comprensió d’una realitat que els dóna sovint l’esquena, teràpia, expiació de l’obscuritat a què es veuen abocades sovint, o, com em diu la mateixa autora: “l’escriptura les salva de la mort psicològica”.

Dues dones marcades per relacions amb homes que, lluny de satisfer-les, les anul·len suficientment per arribar a extrems d’autodestrucció vora l’abisme. Però que, alhora, arribades al fons dels seus respectius pous, han vist la llum mitjançant l’escriptura i, també, la recerca callada però decidida pel verdader amor. Busquets ens sorprèn amb aquesta doble proposta de camí vers la felicitat; no ja pel fet de l’autosuperació personal femenina, ja present en altres novel·les, sinó pel fet de plantejar el tema de la presència i existència d’un veritable amor. Un amor lligat a homes cultivats i sobretot, artistes, pintors. L’art com a redempció i alhora com a via per ser feliç. La Tònia i la Lali veuen paisatges concrets i reconeixibles allí on la resta només hi veuen taques, metàfora excel·lent de la pertinença d’aquestes dones extraordinàries a un altre model de dona que el prototípic: dones que veuen més enllà de la realitat, que no s’hi conformen, que lluiten per transformar-la al seu voltant. Com em confessa Blanca en un moment de la conversa: “És una manera de dir que són persones especialment sensibles, diferents.” Una manera excel·lent, una de les troballes en forma d’imatge de la novel·la, com el viatge a l’Escala.

Per si aquesta doble recerca de sentit no fos suficient, Busquets s’enfronta al tema central de l’obra, el silenci. El silenci no alliberador, sinó el silenci destructor que forma part inherent de la vida de la ruralia. El silenci de les enveges, dels maltractaments, de les lluites pel poder, aquí pretextualizat amb la lluita entre dues famílies rivals, dues famílies que, per conduir-nos a l’absurd mateix d’aquestes lluites, acaben inexorablement formant part d’unes mateixes trajectòries, bifurcant els seus camins de manera inexorable i fins impensable. La precisió, les imatges escollides i el llenguatge diferenciat ja ens fan pensar que “ és una història de baralles entre dos bàndols en un poble, que, tristament, no m’ha costat gaire d’imaginar perquè són coses que passen una mica a tot arreu, i també a Cantonigròs.”

Aquesta trama paral·lelística, també pel que fa a la distribució en capítols, que salten d’un segle a l’altre fins que la descoberta d’uns papers antics en va permeten la seva fusió progressiva i la comprensió d’un seguit d’interrogants que se’ns van plantejant, desemboca vers un final esperançador en la mesura de les possibilitats de cadascuna de les dones i que, de fet, són resposta al silenci que les ha envoltades, del qual n’han estan còmplices fins que han trobat la manera de respondre-hi de l’única manera que saben fer-ho: escrivint.

Blanca Busquets, La nevada del cucut, Barcelona, Rosadelsvents, 2010

Erik Van-Hooft i Josep Maria Camps van gravar a la seu de la Fundació Ars imatges i documents sobre la recerca uruguaiana feta aquest estiu. El 30 de desembre es va emetre al TN del migdia de TV3.

Amb l’Erik, a qui tinc el plaer de conèixer de fa anys, i el Josep Maria, que també va fer una gran feina arran de l’Amat-Piniella, vam compartir dues hores de fred intens a la Fundació, però de calidesa humana i professional. Dues grans persones.

Amb tota la paciència han escoltat la recerca feta, fructificada en milers de documents i desenes d’hores gravades a l’Uruguai, un país on hem deixat profundes amistats: Maria Gibert, Sarita Figueres, Juan Oddone, David Telias, Oscar Destouet, Eduardo Aparicio, els Bergós, la Maria Miquel, família Morón i Sompolinski, la Sylvia Acerenza, i sobretot els Zubillaga.

La història completa la teniu a la pestanya superior del Blog, on diu “Uruguai”. Mirarem la manera de trobar recursos per publicar els materials i de penjar els audiovisuals al web de la Fundació.

El reportatge és un exemple d’extrema professionalitat i de fina sensibilitat tant en el tractament de la imatge com de la narració. El podeu escoltar aquí, al link: http://www.3cat24.cat/video/3293231/altres/

(les fotos són de l’Erik)

vols continuar llegint i veient fotos???

El partit posterior contra aquesta gent que no vol jugar del Rubin Kazan va ser una llàstima, per un dia que anem al camp i tots del filial… sort que va sortir el Messi al final que si no…

Un partit avorridot però amb la il·lusió de veure sobre la gespa el millor jugador del món. Un plaer contemplar el 82% de possessió i la força del Sergio Busquets especialment.

I l’emoció de la sortida dels jugadors fa posar la pell de gallina!

Mireu el Messi!!!!!

http://www.penyabarca.ccmontevideo.cat/pbhsjoomla/