El documental ressegueix la figura de a Giza Alterwajn, una jueva polonesa rescatada del gueto de Varsòvia amb vuit mesos, treta dintre una maleta, i criada per una família polonesa.

Dia dels difunts (1/11/2012) a la Sierra del Guadarrama. Plou i una boirina cobreix la vall. La missa de les 11 del matí és oficiada per l’Abat i la basílica és mig plena de feligresos que s’agenollen davant l’altar i la tomba del dictador. Porten rellotges i mocadors amb la bandera espanyola. La quarantena de veus blanques de l’escolania acompanyen una homilia encesa i predemocràtica. El Prior espera a la capella del Santíssim, just a sota de l’espai on hi havia enterrats milers de republicans assassinats durant la crua repressió franquista, en temps de pau, a partir de 1939.

-Qui s’ocupa de la infraestructura del Valle?

-Patrimonio Nacional.

-Ah, és que la responsable de Comunicació, Sol Semprún, s’ha negat a parlar amb mi de pressupostos, gestió… Vostè sap per què ha acabat la conversa amb un lacònic “Sobre el Valle de los Caídos no hi ha declaracions.”?

-…

-Quants monjos porten la comunitat en aquest moment?

-Vint-i-tres perquè en tenim un ara treballant a Roma, a la Congregació de les Causes dels Sants, i quatre en formació.

-¿Com funciona l’orde, perquè jo no veig a un benedictí de Montserrat essent destinat aquí, sincerament…?

-No… la vocació va lligada al vot d’estabilitat, que ens vincula per sempre a una comunitat concreta.

-O sigui, que vostè va triar venir a fer de monjo al Valle?

-Sí, va ser així, als 30 anys vaig sentir la crida a la vida monàstica, vaig deixar les classes a la Universitat San Pablo CEU, vaig plantejar-me diverses ordes, vaig provar els cartoixos i aquí i em vaig decidir pel Valle.

-I per què el Valle?

-Des de petit coneixia un monjo d’aquí amic dels meus pares, havia conegut la comunitat i m’agradava, veia que també hi havia una feina intel·lectual que s’ajustava als meus interessos.

-Ah… i a quines feines es dedica un monjo benedictí al Valle?

-A diversos tipus de feines: l’oració litúrgica, l’oració personal, el treball i la lectura espiritual i l’estudi.

-He visitat la basílica, he escoltat l’homilia de l’abat, Anselmo Álvarez, i no acabo d’entendre l’encaix entre l’esperit de “reconciliació” que ha reclamat fins a sis vegades, i una simbologia i iconografia on no es percep per enlloc aquest suposat esperit…

-Si ho diu pels arcàngels de l’entrada, recorden els àngels del Paradís, del Gènesi.…

-Tenen cinc metres d’alçada, empunyen una espasa enorme i són agressius….

-Déu els posa allí perquè barrin el pas al Paradís a Adam i Eva…

-Vaja, i les enormes  figures del passadís central, que amaguen les cares inclinades sota una caputxa, no em negarà que no afavoreixen l’acollida…

-Representen a combatents i caiguts de terra, mai i aire, que demanen silenci pel fet d’entrar a un lloc sagrat, que és cementiri.

-Iconografia, la de l’escultor Juan Ávalos, gens conciliadora….

-És l’estètica del moment, de triomfalisme, en consonància amb l’art d’aquestes magnituds…

-Feixista vol dir?

-Un cert neoclassicisme que pot recordar l’estil  de la Itàlia feixista, sí, però en canvi el conjunt de la Verge del Valle, de Ramón Lapayese, ja té un aire més de ruptura… I per exemple la cúpula té un aire entre bizantí i romànic…

-Les figures dels caiguts de la cúpula, de Santiago Padrós, em semblen més aviat ben poc religioses, enarborant banderes espanyoles, dels requetés i… de Falange Espanyola…

-Si s’hi fixa, hi ha dues banderes espanyoles, i una d’elles sembla que potser la franja de sota és morada…

-Republicana vol dir?

-Sembla… no sé… el tint…

-Jo no he vist el morat per enlloc… Entre la iconografia i les dues úniques làpides que hi ha, de Franco i Primo de Rivera, no sé si és la millor manera de clamar a la “reconciliació”; jo només he vist una part, un bàndol, el feixista…

-Sembla que en el moment de dur a José Antonio [Primo de Rivera], es van fer gestions amb la família de García Lorca per dur-lo aquí, però sembla que no van fructificar…

-Es refereix a l’opinió del pamflet de Daniel Sueiro? Cap estudi rigorós en mostra cap indici…

-Certament els dos que hi ha són els que hi ha… En tot cas, la nostra feina és des de la voluntat reconciliadora…

-Primo Levi afirma que no hi ha res a perdonar ni a reconciliar perquè el mal dels morts és irreparable, però el que sí que diu que cal és explicar, donar a conèixer, i aquí no hi ha una lectura plural…

-El monument té i tindrà unes connotacions innegables i inevitables…

-Inevitables potser no, perquè la democràcia s’hauria d’ocupar de resignificar allò que en un moment determinat va tenir un sentit.

-Jo entenc que hi ha qui es pot sentir incòmode, però aquí ve gent de tota mena…

-Si vostè ho diu… Però, si de veritat es busca la “reconciliació”, potser caldria desplaçar Franco i Primo de Rivera per permetre una lectura democràtica del recinte, com conclou la Comissió d’Experts?

-Tocar un monument amb un significat històric i artístic determinats… Per exemple, creu que hauríem de desplaçar Enric IV  del lloc destacat al Monestir de Guadalupe perquè caigués malament a molta gent?

-No es tracta de caure bé ni malament, no creu? Estem parlant d’una altra cosa…

-Miri, tot això estava bastant calmat fins fa poc… Moltes de les coses de fa 70-80 anys de la guerra i 40 de la mort de Franco ja estaven superades… Ara pensar de moure Franco a un altre lloc de la basílica? No sé, però en tot cas José Antonio [Primo de Rivera] té tot el dret de ser on és!

-Suposo que com els republicans enterrats sense demanar permís rere les parets de les capelles…

-Tot s’ha remenat molt els darrers temps, per finalitats polítiques en les quals no vull entrar, i jo crec que el temps ho encalma tot…

-Les seves afirmacions tenen un alt contingut polític, però potser no es tracta d’”encalmar” sinó de trobar mecanismes democràtics d’intervenció per ajudar a interpretar un monument com aquest, com s’ha fet a Alemanya, Àustria o l’Uruguai….

-Hi ha hagut molts interessos polítics, que patim la comunitat…

-No és un tema polític sinó humanitari i ètic que els familiars de republicans, com l’avi de l’escriptor Joan Pinyol, reclamin el dret a enterrar-los on creguin més adient, no és així?

-Puc arribar a entendre-ho… però a veure, el tema de les exhumacions és complicat perquè es barregen els identificats amb els que ja no ho estan…

-Sí, i el 1990 es van traslladar de capella sense avisar ningú. La mateixa Comissió en reconeix la impossibilitat actual, però potser hauria calgut deixar-ho fer abans en comptes d’ocultar-ho i fins i tot prohibir-ho…

-No és un tema que ens correspongui a nosaltres…

-Els seus posicionaments en el passat diuen una altra cosa. I també caldria entendre que alguns no vulguin estar enterrats segons un ritu, el catòlic, justificat reiteradament durant l’homilia dels difunts d’avui, no creu?

-Jo ho podria entendre, però el tema de les exhumacions és un tema que a nosaltres ens desborda perquè no és competència nostra. Amb  el tema de la memòria històrica els ànims s’han exaltat molt…

-Però és bo que se’n parli, no?

-Depèn pel que s’entengui…

-Perquè és pugui conèixer una realitat desconeguda.

-Jo crec que s’han reobert moltes ferides…

-Però gràcies a això molta gent, republicana gairebé exclusivament, ha pogut saber on eren els seus morts…

-Això sí… però ara s’ha donat la volta a la truita, potser abans només es feia memòria històrica  d’un costat i potser ara més de l’altre…

-Serà perquè del costat dels demòcrates no s’havia pogut fer…

-No s’havia fet, no… Però s’han crispat molt els ànims i ara amb la crisi aquesta crispació encara pot augmentar encara més…

-No sé si confondrà crispació amb necessitat de conèixer i la sorpresa derivada de saber-los enterrats en el símbol d’un règim dictatorial contra el qual lluitaren…

-El que és cert és que a la postguerra s’havia aconseguit vèncer la crispació! Clar, perquè les tensions socials i laborals i les injustícies socials porten sempre a crispacions com les d’ara, per exemple a Grècia…

-L’avantatge és que ara estem en democràcia i abans no, i, per tant, la manera de resoldre’s és una altra….

-En teoria, segons alguns, l’any 31 va arribar una democràcia… però una altra cosa és que fos real o no…

-Vostè és doctor en Història, no pot dir això… Em negarà que es tractava d’una dictadura el que hi va haver a partir de 1939?

-Jo el que vull dir, sense entrar en consideracions polítiques, és que un esclat social pot produir-se sota qualsevol règim. El que pot garantir que no esclati una guerra no és tan un règim polític com major nivell d’igualtat social.

-Ha tornat a fer una valoració política.

-Ara potser sí que l’he feta…

-La grandesa de la democràcia és la llibertat d’expressió i vehiculació dels malestars, cosa que la dictadura franquista no va permetre mai. Em remeto al nombre de represaliats…

-No faré valoracions polítiques… perquè en democràcia la policia també actua…

-Lògicament, però està supeditada a un poder polític escollit per sufragi universal i no fa 130.000 morts per raó d’ideologia…

-No vull entrar… I ara em traurà el tema dels suposats “esclaus”, no?

-Vostè ha tret el tema. Aquí hi hagué prop de 2000 presos republicans treballant en la construcció del Valle, i se sap que n’hi van morir uns quants…

-No eren esclaus, no era un camp nazi això!…

-Jo no ho  he dit, però no em negarà que les condicions…

-Aquí venien voluntàriament!

-Què vol dir, que els oferien feina i quan acabaven la jornada tornaven a sopar i dormir a casa?

-No, home, no, estaven condemnats!

-Per ser republicans?

-La qüestió és que aquí menjaven porc quan ningú no en menjava i redimien les penes amb la feina ben pagada que tenien.

-Per acabar, l’homilia del seu Abat ha afirmat que el veritable camí es troba “per sobre les lleis i els partits polítics”. No creu que aquest missatge és ben poc democràtic i cristià?

-Efectivament jo crec que l’únic missatge, per sobre de tot, és el de Crist a sobre la creu. Jo mai no posaré l’esperança ni en un polític, ni en un economista, ni en un sistema polític…

-Però una cosa és la vivència personal i una altra que vostè, com a Prior, i el seu superior, l’Abat, tenen una responsabilitat social quan ofereixen missatges…

-Només li dic que sense Crist és impossible entendre la resta. Si posem les esperances només en terrenys intermitjos poc podem esperar.

Retaule en gris ens parla de la dura postguerra, on hi havia vençuts però no derrotats, en un país blanc i negre on predomina el gris, molt gris i amb molts de grisos. “Fan pudor de floridura i pols” diu Amat. Tot i la immensa injustícia que li comporta la vida, intenta en aquest llibre de contes i relats trobar-hi en tot moment i situació petites espurnes d’esperança. “És falsa la vida sencera, tot, tot és fals. Només la ficció deixa de ser falsedat”.
Quan sento ara que es diu que hi ha crisi de valors, hi estic d’acord. Hi ha una crisi de valors des de 1939: ens manca la nostra elit cultural, moral i política amb els valors que encarnaven: ètica civil republicana, autonomia moral, lliure pensament, etc. Aquesta gent i els seus valors van anar a parar als camps de concentració. Com deia Albert Camus: “Los gobiernos de las democracias, sean cuales sean, están demostrando, en este caso particular, que ignoran dónde se encuentran sus verdaderas elites. Están en esos campos infectos…”. Almenys la major part de països van reparar, en la mesura que es pugui reparar el dany, editant els seus llibres i homenatjant la seva memòria, aquí no.

I per això no sabem res, per exemple, que hi ha gent normal, homes i dones del carrer que ens salven. Son gent sòlida lluny d’idees líquides que sabien que el mal és gros i que cal oposar-hi idees contundents. Amat es va morir l’any 1974, algú havia d’haver publicat l’obra completa entre l’any 1975 i 1980. Al tornar de l’exili va guardar tota la seva obra en una maleta. No serà fins a l’any 1996 quan David Serrano rescata la maleta i l’any 2001 és reeditarà per primera vegada sense censura la K.L. Reich. La maleta guardada és el símbol dels anys que hem guardat la nostra ètica.
Max Aub, esfereït pel que va trobar a Barcelona l’any 1969, va escriure “aquests joves hauran de tornar a descobrir el que sabíem”. Tenia raó. Aquests tipus de llibres els hauríem d’haver llegit i entès als 15 o 20 anys. No només no ens ho van explicar, sinó que al llarg del temps hem hagut de descobrir-ho sols. Com un dels seus personatges, podria ser que Amat fos “un d’aquests que escriuen llibres, d’aquests que saben moltes coses i que no tenen ni cinc cèntims en sa vida…”. Aquest any és el 100è aniversari del naixement d’Amat Piniella. I si fem alguna cosa?

L’espai FOC, dirigit per la família Ventura, es va quedar petit per a l’esdeveniment.

L’acte va constar de tres parts. En primer lloc, el Director del Memorial Democràtic, Jordi Palou-Loverdos, va glossar la figura de Joaquim Amat Piniella dintre el context de la memòria, i posteriorment va connectar aquesta figura literària amb els objectius del Memorial: “Recuperar la memòria del passat per parlar del present i del futur”

En segon lloc, David Serrano Blanquer, editor i prologuista del recull, va parlar de la importància de l’escriptor en el marc de la literatura concentracionària europea i va fer una petició: “Com a defensor de les polítiques públiques de memòria, cal que institucions com el Memorial vetllin perquè obres com el “K.L. Reich” tornin al sistema educatiu català, com ho va ser del 2004 al 2007 però per a tots els estudiants, com passa a Itàlia amb Levi o a França amb Semprún.”

Serrano va analitzar els blocs temàtics del recull: camps nazis, escriptors que malden per dedicar-se al seu ofici, i una galeria de personatges que representen la crua postguerra barcelonina.

El professor i biògraf d’Amat Piniella va reivindicar la figura d’Amat com a “Referent ètic que ara, amb el centenari, cal aprofitar per recuperar definitivament, com ho estic fent des de 1996, quan vaig començar amb la troballa del seu llegat i amb la tesina i la tesi.”

Finalment, l’actor Josep M. Roviralta va fer una lectura dramatitzada de “La importància de tenir els ulls blaus”, que va deixar als 140 assistents pendents al llarg de la seva memorable actuació.

Dintre aquella maleta va aparèixer el mecanoscrit original no censurat de la gran obra de la literatura europea concentracionària K.L. Reich (editada el 2001 per Edicions 62 i que va ser tres anys lectura obligatòria al Batxillerat), els 71 poemes escrits dintre el camp de concentració nazi de Mauthausen Les llunyanies, poemes de l’exili (Columna L’Albí, 1999), el major volum de poesia traumàtica escrita dintre un camp nazi, i alguns originals inèdits com el que ara publica Bromera.

El llibre presenta tres blocs temàtics, que són a bastament analitzats en una extensa introducció de Serrano sota el títol: “L’Amat, un intel·lectual compromès i sensible”:

En primer lloc, les narracions que tenen per espai de reflexió la guerra i els camps nazis, on l’empremta de la derrota esdevé explícita i anorreadora.

En segon lloc, la figura de l’escriptor que, enmig del naufragi polític i cultural, malda inútilment per sobreviure i, finalment, esdevé arrossegat per la força destructora del context opressiu.

En tercer lloc, el gran gruix el formen narracions que composen un mosaic dels personatges que representen els perdedors de la guerra: des dels immigrants a la gran ciutat que, fugint de la misèria del camp passen a formar part dels oblidats a les grans ciutat, passant per la metàfora de les prostitutes en el context del nacional-catolicisme, els arribistes, els embogits i un llarg etcètera de personatge que busquen vies inútils d’escapatòria, ja sigui a través del sexe, l’escriptura, la beguda, la bogeria, el somni…

Una veritable “retro tabula” que ens permet descobrir escenes de la miserable vida anònima i interior de la duríssima postguerra barcelonina.

Un dels elements sobre els quals es van aturar va ser quan  Serrano va denunciar que “en aquest país, el sistema educatiu no ha incorporat noms que a Europa són icones del compromís democràtic als centres escolars: Semprún a França, Levi a Itàlia, Grass a Alemanya, Kertész ara a Hongria…”. Aquí només hi ha hagut l’experiència del “K.L. Reich” d’Amat Piniella i només a Catalunya i durant tres anys.

La transmissió de l’horror, en noms com Wiesel, Celan, Arendt, Antelme etc. han format part del corpus d’obres i noms que el programa ha volgut recordar a partir de la conversa amb Serrano.

El podeu escoltar a:

http://www.ivoox.com/afectos-noche-segunda-hora-audios-mp3_rf_1371812_1.html?autoplay=1

L’entrevista va resseguir les recerques de Serrano al país i els vincles entre la Universitat ORT a l’Uruguai i la Facultat de Comunicació Blanquerna de la URL, on treballa Serrano.

Aprofitant la situació de crisi al país per la fallida de la companyia aèria Pluna, Serrano va ser preguntat per la situació a Espanya i específicament a Catalunya, de la qual volien saber-ne les singularitats identitàries. Ja és el segon any que Serrano participa en aquest magazín matinal, que va recollint les novetats que Serrano aporta en cada nou viatge.

Va destacar també la voluntat de Serrano que crear un grup de recerca transatlàntic sobre el tema dels exilis, i sobre el qual ha parlat amb diversos investigadors i institucions aprofitant el present viatge.

Podeu seguir l’entrevista en aquest link:

http://www.sodre.gub.uy/Sodre/tabid/117/Default.aspx?idNoticia=23146

http://isladesiertablog.blogspot.com/

http://www.sodre.gub.uy/Sodre/Sodre/Servicios/Radiodifusi%C3%B3nNacionalSodre/Radiosyservicios/Uruguay1050AM/Programaci%C3%B3n/LaIslaDesierta/tabid/389/Default.aspx?idNoticia=23179

http://www.sodre.gub.uy/Sodre/Sodre/Servicios/Radiodifusi%C3%B3nNacionalSodre/Radiosyservicios/Uruguay1050AM/Programaci%C3%B3n/Dediezadoce/tabid/117/idNoticia/23146/Default.aspx

L’entrevista es va centrar en el tema de la transmissió del testimoni de la repressió, ja fos nazi, franquista o de la dictadura uruguaiana sota Bordaberry. Una conversa intensa de més de mitja hora en què han sorgit els casos dels documentals “Shoah”, “Gueto”, “La odisea de Juan Camacho” i films conflictius conceptualment, com “La vida es bella”. Serrano ha quedat emplaçat a una nova entrevista més endavant amb major profunditat.

Aquest és el resum que han penjat al web, on es pot escoltar l’entrevista completa:

David Serrano, doctor por la Universidad Autónoma de Barcelona, profesor de la Universitat Ramon Llull y fundador y director del Centro de Investigación de la Literatura Europea Concentracionari, es uno de los investigadores de mayor prestigio en la materia. Ha centrado sus investigaciones en torno a la relación entre el testimonio y la literatura del holocausto.

Quiere armar un grupo de investigación transatlántico sobre temas de exilio y ahondar en el testimonio de Isaac Borojovich, superviviente de Bergen Belsen con 14 años (y que solo había hablado con Spielberg de su experiencia).

Serrano también vino a presentar el documental “Gueto” sobre la vida diaria en el gueto de Varsovia, hecho por los nazis, y presentado en Europa. Y brindar charlas sobre los procesos de construcción del testimonio.

Aquest text que teniu a sota ha estat guardonat als premis Francesc Candel 2012, de reportatge periodístic:

M’esperava rere el taulell d’una de les parades del Mercat de Sant Antoni. Arraulida en una cadireta minúscula i ben coberta amb un abric de llana gruixut. La mirada baixa, concentrada en alguna cosa que tenia a la falda. La ràdio posada, fluixet. Notícies. Era un vespre d’hivern i a dintre del Mercat, l’autèntic, hi feia un fred de mil dimonis. Els passadissos s’anaven buidant i algunes parades havien tancat. Només es percebia el seu curt cabell blanc.

-Conxa?

-Hola, arribes tard, saps? Havíem quedat a…

Els seus ulls es claven en els meus. Té una mirada directa, cristal·lina, sense prejudicis, diàfana, sincera i sobretot acollidora. El que té entre les mans a la falda són uns fils i unes petites peces. Fa un collaret. M’adono tot just ara que la parada és de complements. Alguns de ben segur que els han fet les seves mans. Em disculpo com d’inèrcia perquè la seva entrada m’ha desbordat.

-Ho lamento, ja ho sé…

-Entra i seu aquí al meu costat, que t’he fet portar un tamboret.

Em fa dos petons i m’agafa de les mans. Em torna a mirar als ulls. La veig molt petita però, alhora, la vivesa que desprèn supleix l’alçada per una força que es transmet per cada un dels seus porus.

-M’agradarà parlar amb tu. He trucat a la Mari Salvo i m’ha dit que amb tu val la pena fer-ho. Que et dediques a recuperar la memòria de dones com nosaltres.

-Sí, ja fa temps…

-Tens fred?

-Dona, una miqueta sí…

La Conxa riu, sorneguerament. M’adono que precisament buscava aquesta resposta. El joc d’una dona lluitadora que juga amb els joves. Em desconcerta, però em deixo dur per la seva divertida estratègia. M’hipnotitzen els seus ulls i les seves mans, destres, hàbils, que tan enfilen una petita peça de porcellana com acompanyen els seus mots per fer-me’ls entendre millor. Veig el que m’explica a través dels seus ulls i em deixo transportar per les accions amb el moviment de les seves mans.

-Tu no saps què és passar fred… massa jove…

S’atura, m’agafa de nou de les mans i m’interroga amb la mirada. Hi deu veure la meva perplexitat barrejada amb les ganes enjogassades de conèixer les vivències d’aquella dona de qui m’han parlat tantes persones. Tot i que ha costat trobar-la, l’esforç ja ha valgut la pena.

-No podríem buscar un bar, ara quan tanqui la parada? O l’acompanyo a casa seva.

-No creus que aquest ambient és el millor per parlar? És el més adient pel que t’he d’explicar. A més, això és el meu petit despatxet…

Torna a riure subtilment, burleta, rere les ulleres que es posa per poder treballar millor. Es nota que hem connectat perquè ella no em deixa una de les mans mentre comença el relat sense que hàgim parlat de com fer-ho ni per on començar. Sap amb qui està parlant i què és el que em pot interessar. La llestesa personificada rere l’aparença d’àvia venerable.

El seu relat comença pel començament, com ha de ser. M’explica que va néixer el 1915, el 17 d’octubre, i que no pot recordar la seva mare perquè va morir quan ella tenia tot just 2 anys. El seu pare es va casar amb la germana de la mare, la tieta, i van arribar a ser sis germans. Li comento que nosaltres també som sis, però que mentre ella és la gran jo estic en la sisena posició. Riu i m’agafa més fort la mà.

Del seu pare me’n destaca directament el compromís per les llibertats, amb la seva lluita contra la dictadura de Primo de Rivera, que el va dur fins a quatre vegades a la presó Model. La perseverança ja vaig veient que és hereditària. Alça la vista i es queda absorta. Observa el sostre del Mercat, amb els seus travessers de ferro imponents. Però no els està mirant, està mirant cap endins. Ha entrat en el complex i dolorós món dels records. S’acaba per una estona la juguesca enriolada i es posa seriosa.

De molt joveneta es formà als ateneus llibertaris de la CNT. Amb 16 anys va participar activament en la marxa que va alliberar els presos polítics de la Model. A partir d’aquí, ella i el seu germà Josep s’incorporen a l’Ateneu Faros de les Corts. La formació política i intel·lectual  d’aquella noieta apartada de l’escola per culpa de les idees del pare es va edificar entre aquell niu de llibres i debats apassionants. De seguida entra a treballar en una petita impremta i funda la Joventut Llibertària d’Arts Plàstiques. Aquesta opció, que li impedia treballar conjuntament amb el grup Dones Lliures, no treu que el seu objectiu sigui lluitar des de llavors i encara ara pels drets de les dones.

Alguna parada comença a recollir davant nostre. S’atura per saludar la veïna però es torna a concentrar de seguida en el seu relat. El 1933, amb només divuit anys, és detinguda per primera vegada quan participa en la vaga del port que deriva en vaga general. Forma part d’un piquet i, en ser detinguts per la policia, “em vaig amagar una arma que duia un company”. Davant la meva cara d’incredulitat i temor m’explica que era normal dur armes per si els atacaven i que si enxampaven un home amb l’arma el càstig era molt més sever que si la duia una dona. Es torna a aturar. No vol parlar del bienni negre. Es vol centrar en allò que passa a partir de les eleccions de 1936 i les seves conseqüències.

-No és que siguin només batalletes, entén-me bé. Són coses que han passat i que hem viscut i patit. Però el que més m’interessa és que la nostra experiència us obri els ulls als joves, que estigueu alerta davant de determinades coses, m’entens, oi?

I és clar que l’entenc. M’estreny l’avantbraç. L’entenc perquè aquesta és la intenció de la meva feina fa anys. Divulgar el passat per tal de permetre’ns conèixer una mica millor i, així, oferir eines per no repetir errors, per construir un món més just. Els ulls li espurnegen quan recorda com el mateix 18 de juliol es va dirigir al bar dels Federals, que reunia bona part dels republicans del barri i que inicià la militarització.

L’endemà al matí s’assabenta que la caserna de Pedralbes s’ha aixecat i organitza un camió ple de gent i de matalassos per defensar-se dels possibles atacs. “Ridícul, ja ho sé…” Recorda la Diagonal com començava a omplir-se de soldats que els saludaven  i que els informaven que el gruix de la tropa ja havia sortit en direcció Plaça de Catalunya. La caserna ja estava sota control republicà en arribar-hi i per això entraren directament fins a la sala d’armes a buscar fusells. “L’emoció era tan gran que no ens vam adonar que calia agafar també munició fins que tornàvem a entrar al barri. Vam haver de girar cua!” Riu i em busca amb la mirada. L’emoció per la recuperació dels records de dona d’acció directa afloren sincers i punyents. La seva veu es torna més greu, més àgil, més ràpida i per la seva mirada semblen passar una per una les escenes que descriu apassionadament però de manera humil, sense heroïcitats impostades.

Reconeix que era de les poques dones que formaven part d’aquell grup. “Les decisions i els càrrecs eren per als homes. L’educació suposo que era determinant…” Ara ho valora, llavors només lluitava pel que creia. Els homes els donaven suport però allí, amb ella, n’hi havia ben poquetes. I, a partir d’allí, alliberen la Maternitat, donen cobertura al Liceu Reclus, al carrer Vallespir, d’orientació racionalista, i organitzen menjadors populars al barri. Em comença a mostrar un barri que creia conèixer perquè era on vivia la madrina del meu fill, la Isabel Cid, pintora autodidacta, reconeguda internacionalment, i gran lluitadora pels drets de les dones. Conxa i Isabel, del mateix barri, dues grans dones. Les peces encaixen i, alhora, em descobreixen un món nou.

Al capdavant de la Centúria els Aguiluchos, encarregada de defensar la rereguarda del front, surt en direcció Casp i amb destinació La Zaida. Participa en els atacs de Belchite, espai icònic de la lluita resistent republicana. Però ara sóc jo que m’aturo. Ha anat massa de pressa per a mi. Aquella dona, petita, escanyolida però de caràcter decidit i reivindicatiu, se’m situa a primera línia de front. A la guerra. Una guerra que sembla que és exclusiva d’homes.  I aquest és un dels motius que m’ha dut a parlar amb ella. No havia conegut cap dona que hagués estat al front, amb fusell. I no en coneixeré cap més. M’adono que estic davant d’una circumstància excepcional i l’hi faig saber. “Però, a veure, tu hauries fet el mateix!” Aquella afirmació categòrica em desconcerta perquè no tinc gens clar que jo fes el mateix que ella. No només no ho tinc gens clar sinó que m’agafa un calfred només de pensar-ho. Se n’ha adonat i somriu, còmplice. M’agafa de les mans, vol que l’acompanyi en aquesta part del viatge, ara que ja sap del cert que és la que m’ha dut allà.

-No ens van deixar entrar al poble. Només vam poder creuar els famosos oliverars que el voltaven. Hi anàvem trobant les pertinences dels soldats que retrocedien a marxes forçades.

Ara ja no vol que l’aturi, necessita explicar-m’ho tot. Prop d’allí es va trobar amb el seu germà. “Una autèntica casualitat de la vida. I me n’alegro perquè…” Allí van estar-s’hi durant cinc mesos, en aquella Centúria on només hi havia cinc dones. Dones que solien acompanyar els seus homes; els feien el menjar; se n’ocupaven. Les milicianes com ella no acompanyaven ningú. Portaven armes i feien guàrdia com els homes. Però resultava molt difícil poder tenir dret a empunyar un rifle per “la prohibició expressa de Durruti i Ortiz, sobretot aquest, que deia que això causava més baixes per malalties venèries que per bales.” Lluitadora per les llibertats i lluitadora pels drets de les dones. També entre els seus propis companys. Dues lluites en una. M’insisteix diverses vegades que res no té a veure la vida de les milicianes armades amb aquell problema, que existia i que es devia a la gran quantitat de prostitutes “que pujaven al front”.

L’adrenalina del record del front i de totes les lluites li dóna a la veu un to més intens i penetrant que corseca. Gairebé no em deixa respirar. Les anècdotes de les trinxeres, dels hospitals de campanya, de la feina diària, de la rutina. Del tedi. Resulta curiós per a mi tornar a sentir a parlar del tedi, ara enmig del front. Em ve de seguida a la memòria que Imre Kertész, supervivent dels camps nazis i premi Nobel de literatura fa uns anys, amb qui vaig poder parlar abans que l’hi donessin, em comentava: “al camp de concentració m’hi vaig avorrir molt.” Els avorriments no són només els d’un diumenge a la tarda qualsevol. I això encara m’horripil·la més. Ho fa tot encara més incomprensible, irracional, inassumible.

El relat perd sortosament intensitat en el moment que descriu el permís que rep el desembre de 1936 per tornar a Barcelona. Creu que és millor que “deixi les armes a qui estigui més ben preparat”. Se’n penedirà. Entretant se centra en la missió d’espionatge pel robatori de pa en una fleca que alimenta moltes famílies. Després d’uns mesos i d’haver-ne trobat el responsable, treballa també a la Maternitat. Una estranya connexió amb aquest espai, i dolorosa… Però tot allò no és el que ella creu que ha de fer per ser útil a la causa democràtica. “Jo necessitava fer alguna cosa diferent, alguna cosa més rellevant.” Aquesta crida la du de nou al front d’Osca, esperonada també pels antics companys de Centúria amb qui coincideix en el permís. Hi arriba el febrer de 1937, concretament a Tardienta. Ara sí que entra en combat. És durant la presa d’Almudébar. Però la proesa s’estronca pel mateix motiu de sempre. “No teníem munició, ens faltaven armes.” Mai no arribaven a temps, si és que n’hi havia, cosa que no sempre passava. S’indigna perquè tota aquella gent compromesa amb les llibertats, majoritàriament brigadistes ara, no podien fer front a l’enemic perquè no tenien el mínim armament adequat.

Alguns dels llums del Mercat s’apaguen de sobte. Se senten persianes abaixant-se, amb aquell so metàl·lic característic. Els espetecs finals en tancar-se sacsegen les pells, ja de per si sensibles després d’aquesta immersió en la memòria. Ens anem quedant sols al mig del Mercat, enmig del front.

“El menjar ens arribava en camions. Sort en teníem que era calent, calent! El fred era horrible, aquell sí…” Somriu mentre em frega la mà, congelada. Somriu. Continua mentre centra la mirada en la meva mà. Les condicions higièniques eren nul·les al front, i per això acaba agafant la sarna, cosa que la durà a diversos hospitals de Lleida i Barcelona per tractar-se. Entretant, sortejar les dificultats afegides que suposava ser dona no era fàcil. Jo no hi havia pensat gens. Però les milicianes tenien la menstruació com tota dona i això era un handicap afegit. Els camperols de la zona els proporcionaven draps i tovalloles. Havien de rentar-los en els rierols glaçats i estendre’ls sobre els matolls gebrats. “Si la vida ja era de per si difícil allí, imagina afegir-hi tot això.”

Però quan jo em pensava que ja havíem arribat al pitjor de la situació, la Conxa encara me’n reservava unes quantes més. Em vol parlar de les relacions sexuals al front, de les que eren consentides. Aquestes també eren problemàtiques per la manca de preservatius, la qual cosa focalitzava en la dona la responsabilitat i preocupació per prevenir embarassos. “Un nou motiu de tensió, de vigilància.” No sempre era possible. Una bona amiga va haver de tornar a Barcelona per aquest motiu. “Les dones, per naps o per cols, sempre acabàvem pagant el pato.” I això encara no era el pitjor. S’apaga la filera de fluorescents del nostre passadís. Quedem gairebé a les palpentes. Només un petit flexo que té rere el mostrador il·lumina un cercle petit al terra que hi ha entre la seva cadireta i el meu tamboret. Un petit cercle de llum entre les tenebres on ja hem entrat.

-No sé si em ve de gust seguir per aquí…

-Que no cal que..

Però havia decidit continuar. Només feia temps. Buscava la manera, els mots. No sé què més pot explicar-me. Imagino que deu formar part del rovell de la zona grisa de la condició humana, parafrasejant  Primo Levi. I jo no tinc cap interès a entrar en aquesta zona. Ni cap dret. Però mentre jo hi dono voltes ella ja parla de nou. També es va haver de defensar, com les altres, de les proposicions i dels atacs dels propis companys masculins de Centúria. Ho explica amb naturalitat però en veu baixa. No vull que continuï. Tanta lluita contra el feixisme i per la dignitat de les dones i per la seva pròpia. Tanta lluita. Sense treves. La figura menuda de la Conxa se’m va agegantant enmig de la penombra.

Es fa un llarg silenci. Cap dels dos no té cap intenció de trencar-lo. Uns talons fins i atrafegats s’allunyen en la foscor i ressonen. Respira profundament. Intueixo que ha acabat amb una de les parts més desagradables del relat. Quan recomença, la veu es torna més lleugera, significativament més àgil i aguda i ens retorna a Barcelona. Sembla un descans per als patiments, però és només aparent. El seu germà li ha encarregat una nova feina d’espionatge, en aquest cas pel sabotatge que es produeix en un petit taller militar. De seguida s’hi posa i reorganitza l’empresa convertint-la en cooperativa i n’amplia l’espai i la producció. És nomenada membre del comitè d’empresa, l’única dona de nou. Entre la primavera de 1937 i el gener de 1939 combina la feina de verificació de les bales amb l’estudi nocturn a la casa Golferichs. “Dormia tres hores com a màxim”.

-No hauríem d’anar marxant…?

-Que potser tens por que ens tanquin?

Tot i que ja no li veig la cara, sé que està somrient. Reconeix la meva progressiva incomoditat. Massa informació. Massa dolor. Havíem arribat al final de la guerra i ja imaginava què començava ara. Diàspora i exili. Més dolor. Però ella continua. Marxa de Barcelona quan sent les primeres canonades. Ho fa amb la Rosario, companya i mestra, la seva germana i una parella amb una filla menuda. Fan una part del viatge en carro tirat per un burro i arriben a Girona després de dos dies de caminar dia i nit. “Amb els avions enemics metrallant-nos”. A Girona aconsegueixen pujar a un camió militar que els ha de dur a la frontera, però a Figueres ella en baixa. L’amor el té a la caserna de Garriguella. Ell resistirà allí fins al final perquè la resta pugui creuar la frontera. És la seva missió, sense retorn. “El comiat va ser una autèntica tragèdia.”. Tragèdia bèl·lica. Tragèdia personal. Comiat desesperat. Saben que és el seu final en comú. Saben que és el final d’ell.  Un amor al qual renunciar irremisiblement. El germà mort en retirada. Una germana amb meningitis a Barcelona i les altres en un internat a França. Quant dolor. L’horror de nou.

-No et preocupis, ja acabem aviat…

-…

M’és impossible articular un mot. Ara sóc jo que li estrenyo la mà, càlida. Després d’estar retinguda quaranta-vuit hores a Portbou, el 2 de febrer es permet l’entrada de dones i nens. Sense preguntes. Sense esma. Decebuts, “però no derrotats!”, els pugen en un tren fins a Lievin, a la frontera belga. Dos dies de viatge. Allí passen deu mesos de miratge d’atencions i llibertat fins que l’avenç imparable dels alemanys els du de nou al mateix tren per desfer el camí de la llibertat. La destinació és el camp de concentració d’Argelers, concretament una zona per a dones. N’hi arriben un centenar i acabaran sent unes tres mil. Filferrades, remor de mar pudent, vigilants senegalesos. La sensació de decepció es reprodueix, com la d’impotència. “Necessitàvem armes per continuar lluitant, no vigilància.”

Segur que al Mercat ja només hi quedem nosaltres. No se sent res, perquè fins i tot la ràdio sembla que ha decidit apagar-se. Sé que em mira directament als ulls tot i que no ens veiem. Només romanem amb les mans agafades. Necessito sentir que tot plegat no va ser en va, que hi va encendre’s una espurna d’esperança. Els fets s’escolen i em quedo només amb l’esquelet de tots els nous esdeveniments. I aquesta esperança  arriba en forma de metge madrileny amb qui treballarà a la infermeria després d’haver organitzat la intendència del camp femení. Un nou amor enmig de la desolació. Un gran amor. “Em vaig quedar embarassada, i això em va permetre ser traslladada a Marsella.” Allí va néixer el seu fill. Un fill. Futur. El cercle de llum que ens acompanya i ens fa caliu per fi té el sentit complet. Un fill. Però sembla que tot ha de pagar un cert peatge. Com si no n’hi hagués hagut prou. El seu gran amor, i pare del seu fill, és traslladat als camps de concentració nazis al mateix temps que ella rep la documentació per poder tornar a Catalunya. 1942.  Uns anys durs de postguerra i repressió. De misèria, de fam, de solitud, que l’obligaran, absolutament a contracor, a tornar a la Maternitat. Però ara no per treballar-hi, com abans. Ara la seva visita és traumàtica. Hi va perquè es veu obligada a  deixar-hi el seu fill. No el pot alimentar. Una separació, una altra més. I ja en van tantes… Però és el seu fill i aquesta vegada està disposada a fer el que calgui per donar-li un final diferent. No s’ho pot permetre. Encara que li vagi la vida. Lluitarà més encara del que ho ha fet fins llavors per ell, per l’ésser que ha dut un cercle de llum a aquella terra erma de claror.

I tanta lluita i tant d’esforç tenen la millor de les recompenses finals. La família alemanya per la qual treballa l’ajuda a recuperar el seu fill.  És així que tornarà per última vegada a la Maternitat. Un matí assolellat d’estiu.

“És el millor moment d’entre tots aquells anys terribles!”

Ens abracem.

[Reportatge periodístic basat en  l’entrevista a Conxa Pérez Collado (Barcelona, 1915). A ella el meu agraïment, ja ho sap.]